No ens tocava, però l’ambició és sempre màxima, i totes les coses que s’han fet han estat per començar bé. No ens tocava, però el cert és que fins ara només hem perdut contra els tres últims campions d’Eurolliga –el CSKA i el Fenerbahçe a casa seva–, contra el Khimki (5-2) també a casa seva i dimecres després de dues pròrrogues. És un símptoma que la nostra capacitat competitiva és molt alta, però estem convençuts que el creixement que tenim és també molt alt.

Quan tens una rotació curta les confiances van al màxim, i les connexions són igualment molt més fàcils. A més, l’equip amb el qual vam haver de començar era pràcticament el mateix amb el que vam haver de fer la temporada. Però amb l’exigència competitiva l’estàvem cremant i volíem recuperar jugadors. I quan els recuperes has de refer rols, restablir confiances, i la conseqüència d’això és que a curt termini gairebé sempre baixes de nivell. Però el que ens importa és a mitjà i a llarg termini ser tan competitius com volem i podem ser.

Sobretot pel fet que el Txus intenta ser molt intens amb el que és l’anàlisi del detall tàctic. Conceptualment està més obert a aplicar coses que serveixin per aturar al rival, no tant a adaptar-les al que som i al que fem, sinó que realment serveixin per frenar el contrari. I això suposa una feina molt més complexa perquè vas canviant constantment i no parteixes d’una evolució, sinó d’una adaptació. Cada jornada hi ha molt contingut per preparar i treballar.

D’entrada ens hem hagut d’adaptar a una exigència física del joc que significa, indubtablement, tocar coses a nivell conceptual i donar importància al rigor d’alguns elements que, al nivell físic al qual estàvem acostumats, no era necessari. I també en el que significa en aquesta competició jugar fora de casa: els desplaçaments són molt llargs, constants canvis d’horaris, setmanes amb doble jornada, etc. A l’hora de gestionar un grup, tot plegat no és fàcil. A més, habitualment significa entrenar-se menys, i aquest fet, sens dubte, trastoca els plans.

Sí, de molts contactes i d’un nivell físic molt gran, i això et penalitza molt quan jugues fora de casa. I aquesta és una cosa en la qual nosaltres encara estem en procés d’adaptació. Un símptoma és, per exemple, el nombre de faltes. Hi ha molts partits en què n’hem fet poques, i per competir en aquest nivell has d’elevar el nivell físic encara que això suposi augmentar el nombre de faltes. Encara no tenim prou interioritzada la cultura d’aquest tipus joc.

Molt, perquè és un prepartit molt teòric i poc treballat a la pista. Hi ha molta càrrega de laboratori: de vídeo, d’anàlisi, de mirar estadístiques, etc. Evidentment, amb menys adaptacions, perquè sense treballar-les al camp no pots arribar a tant, però tot i això nosaltres per filosofia en tenim moltes. El màxim que creiem que l’equip, individualment i col·lectivament, és capaç d’assumir.

No. Conceptualment som un equip que pretenem tenir un joc directe i volem jugar contraatac i a camp obert. Però per fer això no només necessites velocitat, talent i voluntat, sinó també connexions. I en aquests moments no les tenim, i la nostra eficàcia corrent no és bona. I una altra dificultat que tenim, pel contacte i pel físic que comentàvem, és que ens estem adaptant a entrar els nostres atacs al ritme del partit. Ens costa, i no és tant que se’ns allarguin els atacs com que tardem a començar-los i la conseqüència és que la possessió se’ns allarga. I un altre punt és que per poder jugar amb ritme hi ha una posició fonamental, la de base. En tenim un de lesionat [Diot] i els altres dos arrosseguen molèsties físiques de fa dies. L’entrada del Fernando [San Emeterio] ens ajudarà, perquè és un jugador que li surt de dins pujar la pilota amb celeritat i que de seguida vol ser protagonista corrent el camp.

Hi ha un factor que ens hi porta: tenim desequilibri en el joc interior perquè disposem d’un gran jugador d’esquena a cistella, el Dubljevic, i d’un gran jugador de pintura, el Pleiss. Molts equips es tanquen per defensar-los, i això ens permet trobar el triple. I després tenim un altre jugador que està generant molta atenció i ajudes, el Green, i això també ens està donant aquest triple.

De moment no ho és en el nostre cas. Primer perquè tenim un jugador que està influint molt positivament en el nostre joc ofensiu i defensiu, que és el Pleiss, i és un jugador que aquesta filosofia defensiva no li encaixa. I, després, perquè a nivell de grup ens falten moltes coses per agafar tot el que aquesta defensa demana. Però sí que creiem que és un recurs que l’equip ha d’acabar tenint.

Hi ha molts equips que fan canvis constants en el pick-and-roll, però sobretot n’hi ha que el que fan és no canviar en el primer bloqueig directe però sí a partir del segon. És a dir, volen ser consistents en el primer bloqueig amb la seva filosofia de defensa per forçar el rival a jugar-ne un altre. Per desgastar-lo. I un cop aquí és quan fan canvis. Els millors equips d’Europa són molt bons en aquesta filosofia defensiva: són grans, tenen molta capacitat atlètica, molt físic i saben fer-ho molt bé.

Perquè per defensar així amb qualitat, amb efectivitat, has de tenir jugadors que ho puguin fer. Un exemple molt clar és l’Obradoiro: fa quatre anys feia molts canvis i ho feia molt bé. Però arriba la nova temporada, nous jugadors, i ja no funciona tan bé. I va haver de deixar de fer-ho perquè no tenia èxit. És molt important en aquest tipus defensa tenir clar que no tots els jugadors serveixen. De fet, els que són capaços d’adaptar-s’hi amb èxit i de manera regular no són tants, i en l’Eurolliga són molt preuats. Són jugadors que només els poden fitxar els equips amb uns pressupostos extraordinaris.

Un mal atac. Un mal atac és una safata en contra segura, inevitable, i en el nostre cas un dels problemes que tenim en els últims partits és que acumulem massa pilotes perdudes en la primera línia de passada.

Tens més possibilitats que així sigui, perquè on més es nota i és més decisiu el talent dels jugadors és en la carrera, executant en moviment. Quan un jugador gestiona talent, aquest talent té més qualitat quan pot fer les coses a la màxima velocitat. En l’Eurolliga tots els jugadors tenen molt i molt talent i en l’ACB tenen molt talent. I aquest diferencial és el que en l’ACB et dona la possibilitat de no dependre tant d’haver de jugar bé en atac i poder competir i guanyar defensant bé. En l’Eurolliga has d’atacar i defensar sempre bé.

Estem obligats a anar-hi. L’ACB és una lliga molt exigent que actua, que aprèn i que evoluciona constantment. Cadascú s’adapta als recursos que té, però és una lliga en la qual hi ha un gran coneixement del rival. El fet de tenir només un entrenament et fa anar amb inferioritat de preparació, però evidentment has de fer valer les teves capacitats individuals, que acostumen a ser més elevades. Aquí hi ha un tema que nosaltres ara estem aprenent a gestionar: hi vas amb les teves capacitats físiques minvades i, aquest és el gran repte, el que no pots fer és no anar-hi també amb les teves capacitats mentals minvades.

Sí, gairebé segur, per una qüestió de naturalesa humana. És molt difícil treure el màxim avui i el màxim d’aquí a menys de quaranta vuit hores. El més probable és que hi hagi moltes diferències i, a més, som dos equips amb molt contingut tàctic i segur que jugarem amb aquest factor.

El més important és tenir un full de ruta –que sigui encertat pels jugadors que tens, òbviament–. Tenir un full de ruta i ser ferm, i davant de les adversitats com ara lesions, males ratxes de joc i resultats, etc., tenir la capacitat d’adaptar-te per refer coses a curt termini. I l’èxit aquí depèn molt de la maduresa, de la maduresa de l’equip, del club i de l’entorn.

Amb aquest format d’Eurolliga, i tenint en compte que l’ACB és molt exigent, sí. Al final estem parlant de persones que tenen diverses reaccions davant de la realitat dels viatges llargs, dels partits amb aquesta exigència física, de la recuperació, etc. És una cosa que hem de naturalitzar perquè molt sovint la inspiració no rau a fer la cosa que toca, sinó a trobar les sensacions per fer-la adequadament. I això depèn de molts factors que són incontrolables, i que encara ho són més quan jugues partits amb la pressió d’una competició com l’Eurolliga, en la qual la derrota tendeix a ser més significativa que la victòria.

Ens hem de sentir molt orgullosos del fet que el nostre bàsquet ha estat capaç de generar uns estímuls màxims, tan alts com perquè alguns entrenadors tinguem la sort i el privilegi de poder dur a terme aquestes responsabilitats. És un nivell tècnic possible perquè hi ha un context cultural de bàsquet que ens ha ajudat i que, en major o menor mesura, és el que ens ha portat fins aquí.