Eurocopa

ASTOU NDOUR

PIVOT VIRTUS EIRENE RAGUSA

“Sé que puc millorar”

“A la WNBA hi he anat cada any que no he estat en la selecció, perquè, si em truca, hi vaig corrents!”

“Estic treballant per poder jugar de tres, de quatre o de cinc. No vull jugar només sota l’anella, per això treballo el tir”

Quan vaig arribar, al·lucinava: et pots creure que cada vegada que ens entrenem el pavelló és ple de gent?

Astou Ndour (Dakar, 1994) és la interior de referència del Virtus Ragusa, el rival demà de l’Spar Citylift en l’anada de l’eliminatòria de vuit de l’Eurocopa. “Hi estic molt bé, s’hi treballa i s’hi viu molt bé. I ens cuiden molt”, diu la internacional espanyola nascuda al Senegal –que ja s’ha fet un lloc en l’equip de Lucas Mondelo desplaçant Sancho Lyttle– sobre com passa el seu segon curs a Sicília.

Terceres en la lliga, en l’Eurocopa estan fent una gran trajectòria...
L’any passat, que era el primer cop que jugàvem aquesta competició, a Europa, ens va venir de nou estar una setmana fora entre els partits de la lliga italiana i l’Eurocopa... Aquest any l’hem plantejat millor, juguem millor i més en equip; per això ens ha anat bé, de moment.
Arriben a la mateixa eliminatòria on van caure fa un any, com l’Spar Citylift. Què n’esperen?
Per a mi i per a la resta de companyes, l’objectiu és superar-la. I portar el nom de l’equip tan amunt com sigui possible, tant de bo puguem fer-ho i classificar-nos per a la final. Mai abans havíem jugat a Europa.
Ara l’entrenador és el que feia d’assistent. Com els va?
Sincerament, ens ha anat bé com a col·lectiu. El primer que hi havia en sabia, de bàsquet. Però la veritat és que ens faltava alguna cosa per entendre’ns i comunicar-nos entre nosaltres mateixes, les jugadores, i aquest any sí que s’està donant.
Que tingui un 57% en triples i en tiri tres per partit...
[Riu] Saps què passa? Que em deixen sola per protegir la pintura i com que sempre feia el bloqueig i continuació, cap a dins o cap a fora... No em surten i, per això, tiro. Ho he anat treballant molt per millorar-ho. Des que estava a les Canàries que ho he anat treballant, això: si em deixen sola, tiro. I si tinc el dia i la fico, continuo tirant!
En l’Eurocopa guanyaven els partits de força, 14 de mitjana. Però en la lliga, dels que han perdut, molts eren finals ajustats. Podria ser un punt feble, en una eliminatòria a doble partit? És per falta d’experiència?
Home, com que no hi havia experiència, sí que es trobava a faltar algú que prengués una decisió, una jugadora veterana. Però això ho hem millorat cada vegada més, aquests finals ajustats que dius van ser al principi de temporada, sobretot. I quan ens hi trobem, sabem que hem de ser mentalment fortes.
Una jugadora com Núria Martínez, amb qui l’any passat es van enfrontar perquè ella era a l’Schio, pot ser desequilibrant?
Tampoc ho podem dir, encara. Girona té un molt bon equip, amb bones jugadores, i com que no ens hi hem enfrontat, les respecto. Crec que si juguem com ens diu l’entrenador, ajudant-nos entre nosaltres, tindrem opcions. Tampoc podem dir si passarem o no, abans de jugar. I aquesta experiència potser no la teníem, abans, però l’hem anat agafant de manera progressiva des de l’inici.
Ragusa és una ciutat relativament petita. Com s’hi viu el bàsquet? Tenen el factor pista a favor...
Sí que és força petita. Però el bàsquet s’hi viu molt. Quan vaig arribar, al·lucinava: et pots creure que cada vegada que ens entrenem el pavelló és ple de gent? Sempre, eh! I en els partits encara més. Hi ha un equip masculí, però juga a lliga dos. El pavelló és gran [3.800 seients] i gairebé s’omple cada partit.
Qui coneix, de Girona? Astou?
Vaig jugar contra ella l’any passat, quan era al Galatasaray. És clar, a l’Astou Traoré quan jo encara era al Senegal ja la veia jugar amb la selecció. Però encara tenim dos partits de lliga [la conversa va ser dimecres passat] i fins que no els haguem jugat no hi pensem, en l’Uni Girona. Llavors ja ens explicaran quines són les jugadores importants, com juguen, com les podem frenar...
Del Senegal a les Canàries, com recorda aquella primera etapa, amb Domingo Díaz, la Begoña...
Hi vaig arribar amb 14 anys i m’hi vaig sentir com a casa, amb ells. Perquè no és fàcil arribar a un lloc quan ni tan sols parles l’idioma. Per sort hi havia la Vanessa [Ble] que parlava francès i em va ajudar, també. Al final érem una família.
I l’estiu del 2014 què va passar? ‘Draft’ de la WNBA, fitxatge per al Fenerbahçe d’Eurolliga! I als Sparks, hi ha anat jugant?
[Riu] No sé què va passar. Potser que era el meu any, el meu estiu. Sempre el recordaré amb una gran sensació. A la WNBA hi he anat cada any que no he estat en la selecció, perquè si em truca, hi vaig corrents!
Bé, amb la selecció... de moment ja ha estat en uns Jocs.
I m’agradaria jugar-ne uns quants més, eh! Va ser una experiència genial, no m’ho esperava per res del món. Recordo que m’estava entrenant a la WNBA i em van trucar: i va ser genial, amb l’equip vam fer un gran campionat.
Parla d’equip; és aquest el secret de l’èxit de la selecció?
Home, és que som com germanes... Diria que sobretot és això, que som una gran família i hi ha un gran ambient, tant a dins com a fora de la pista. Perquè, en el meu cas mateix, quan vaig arribar... va ser tot tan i tan fàcil: posa’t aquí, fes això... Per això quan em truquen no tinc cap mena de dubte, és com tornar a casa, estic contenta i feliç, entrenant-me bé. Perquè si toca entrenament, s’entrena, si anem a fora o a menjar, ho fem, i ens ho passem igual de bé.
Tornant al 2014, marxar de la família, a les Canàries, a Turquia...
Em serveix d’experiència, sobretot perquè era el meu primer any allà; ara em serveix per veure que vaig fer un pas enrere per poder-ne fer tres endavant. No és que fos una mala experiència, però tampoc va anar com m’esperava quan vaig anar-hi.
D’estar amb Domingo i Begoña, a un món tan professional. I després va a Salamanca, que tampoc deu ser fàcil.
Imagina’t, allà s’havia de guanyar, guanyar i guanyar. Deixa’t estar de res més. I estar allà sola, una noia jove amb 19 anys, però bé [riu]. I després a Salamanca ja va ser diferent, com a mínim parlava l’espanyol i podia parlar amb qui volgués, de l’equip o quan sortia al carrer mateix a fer vida normal.
Parlàvem dels triples i de millorar. Fins on creu que pot fer-ho, perquè duu una progressió...
Ni ho sé ni m’ho plantejo. Ara sí que estic treballant en això, per poder jugar de tres, de quatre o de cinc. No vull jugar només sota l’anella, per això miro de treballar el tir. I millorar. Perquè jo sé que puc fer-ho, per això cada vegada que torno al Senegal encara em trobo el meu entrenador, el primer, el que em va ensenyar a jugar, i hi estic treballant cada vegada, m’ajuda.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)