El FC Barcelona Lassa i el Real Madrid han estat els clars protagonistes d’aquesta edició de la copa, una edició que personalment considerava que era la de pronòstic més incert dels darrers anys. Els dos equips tenien uns quarts de final en els quals, per mi, cap sortia com a favorit. Vam poder gaudir de dos partits d’un nivell superlatiu, plens de detalls, enfrontaments que expliquen per què la copa és un torneig especial i, personalment, crec que en els quarts de final és on es va començar a esbrinar que la final la disputarien aquests dos equips.

Personalitat, tranquil·litat. El Madrid-Unicaja va servir per confirmar que, a banda del seu habitual altíssim nivell de joc, els blancs van arribar al torneig amb un estat mental i de confiança idonis. Es va veure en la manera com van gestionar els mals moments del partit, que n’hi va haver, perquè l’Unicaja va fer un gran partit en totes les facetes del joc, destacant per sobre de tot en l’encert des del triple. Els andalusos van fer un partit que només no pot trasbalsar un equip amb personalitat, molta experiència i, com deia abans, segur de si mateix. El Madrid va saber patir des de la tranquil·litat i el respecte al pla tàctic.

Un altre exemple que justifica les meves paraules és l’inici dels quarts de final dels blancs. Pablo Laso va començar amb quatre exteriors –interessant detall aparellant Doncic amb Brooks, l’aler pivot de l’Unicaja–, i crec que va ser per adaptar-se al joc amb quatre jugadors oberts dels malaguenys i així poder controlar també Nedovic amb Taylor. Però a Pablo Laso hi va haver alguna cosa que no li va agradar –sospito que va ser relacionat amb el rebot defensiu–, i quan només s’havien jugat un minut i quaranta segons va dir a Tavares que demanés el canvi a la taula –si bé no va poder entrar al camp fins quan faltaven set minuts i vint-i-un segons per acabar el quart–. Laso no va tenir cap inconvenient a l’hora de canviar completament el disseny de l’equip quan tot just començava el partit, recorrent al pla B amb Tavares-Thompkins com a parella interior. Exemple de serenor i confiança en la varietat de recursos propis.

Després, en les semifinals contra l’Iberostar Tenerife, ho van tornar a fer, tot i que els canaris no van tenir prou arguments per oposar tanta resistència com va poder fer l’Unicaja. Però de nou el Madrid va transmetre tranquil·litat i claredat d’idees durant la primera part quan van anar sempre a remolc en el resultat. Destaco d’aquest partit la gestió de la rotació de Thompkins per part de Laso, que va saber “perdonar-li” els tirs oberts errats mantenint-lo a pista. El jugador li va “agrair” la decisió sent decisiu en atac en la part final del partit... i qui sap si també amb el nivell ofensiu mostrat en la final.

El duo Heurtel-Ribas. Per la seva banda, el Barça se les va haver de veure contra les variants de pressió a tot el camp del Baskonia (especialment després de tirs lliures o en sortides de temps mort), contra la zona 1-3-1 i, evidentment, contra la intensa i sòlida defensa individual basca. El que més em va sorprendre dels blaugrana va ser la capacitat de trobar solucions ofensives al plantejament tàctic defensiu tan exigent que van portar a la pràctica els jugadors de Vitòria. I això no només té a veure amb l’energia i la lluita, té a veure també amb el que diem saber llegir i saber jugar bé. Es va ratificar la sospita que els de Pesic igualarien el nivell físic i defensiu dels de Martínez, però, personalment, considero que el més meritori, a més de derrotar un gran Baskonia, va ser que el punt de calma que Pesic va dir en la prèvia que l’equip necessitaria per poder jugar bé la copa ja es va aconseguir en gran mesura des del primer dia. En aquest partit va començar el que per mi ha estat la principal clau del títol dels catalans: l’equilibri que en la posició de base-escorta ha aportat el duo Ribas-Heurtel.

Ribas suplint Heurtel en la posició de base donant dos registres diferents al joc, però tots dos aportant anotació –i a més quan la pilota més cremava–. I Ribas acompanyant també Heurtel en la posició d’escorta jugant tots dos junts i formant un duo que ha generat molt jugant el bloqueig directe, però de dues maneres molt diferents. D’una banda, amb una concepció més directa i focalitzada en el jugador que continua cap a la cistella per part d’Heurtel, i de l’altra, amb Ribas sent més capaç de connectar amb els jugadors oberts al costat contrari del camp, ja sigui amb passades directes o mitjançant la passada al jugador pont que ha de ser responsable de fer la següent passada (normalment a la cantonada contrària, que és on Ribas vol fer arribar la pilota). Tot això, notant també que Ribas ha tingut un bon nombre de decisions força directes cap a la cistella per assumir responsabilitat anotadora.

Contra l’Herbalife, tot el que he comentat a nivell col·lectiu va tenir continuïtat, però, a més, s’hi va afegir un punt més de confiança en un mateix i de control de les emocions. Ho dic per com l’equip va saber gestionar la fase del partit en què Marcus Eriksson va revolucionar el guió. Parlo del mateix del que he parlat quan m’he referit a la gestió dels mals moments del Madrid i de la persistència i el rigor a l’hora de seguir el pla tàctic preestablert en els moments de més dificultat, principalment en l’aspecte defensiu.

Ja en la final, Heurtel i Ribas van jugar junts més de divuit minuts. La primera vegada que van coincidir va ser en la meitat del segon quart i amb el resultat 24-22 per al Madrid. Ribas va tornar a la banqueta amb 32-35 per al Barça un minut abans de la mitja part, però sobretot, i entre altres coses, aquella fase del partit va servir per alliberar Heurtel de la marca cara a cara del Madrid quan passava la pilota per intentar que no tornés a rebre. A partir d’aquests instants, el francès va créixer. Ribas va aportar molt fruit del que va generar, però crec que també va acomodar Heurtel en el partit. Doble premi per a l’equip. Per cert, el millor moment del Barça va ser en l’inici del tercer quart, de nou amb Heurtel i Ribas junts a la pista.