He fet tot el que es podia fer. M’ha quedat pendent una copa però estic orgullós de la meva trajectòria. He estat un tres alt anotador i jugant al pal baix en una etapa en què només hi havia Carlos Jiménez. La generació dels vuitanta ens ho va posar més fàcil; eren tan bons que es va començar a apostar pels joves. Els altres ens hem aprofitat d’aquell boom.

Sens dubte ara. Si perds una final has estat entre els millors, però quan jugues per no baixar saps que molta gent depèn de tu. Així es fa difícil jugar i entrenar-se, costa que hi hagi bona sintonia. M’agradaria no haver de jugar un partit com el d’avui.

Venia de jugar amb els amics al SESE, tothom em treia quatre caps, recordo parlar amb el meu pare i dir-li que no sabia si hi estaria molt temps. Tot el que sé de bàsquet m’ho van ensenyar en aquella època, vaig entrenar-me molt i molt bé, i tècnicament va ser un luxe. Em van ensenyar a ser professional i a ser persona.

Tècnicament, en tot. És el millor tècnic de formació, un boig del bàsquet i té una gran metodologia de treball.

Van confiar en mi, un equip amb potencial. Segurament vaig arribar-hi quan encara no estava format; m’hauria anat bé quedar-me a Badalona un temps. Vaig saber quin era el nivell que feia falta. Totes les ajudes que tenia a la Penya en un club gran no les vaig tenir.

Era un projecte ambiciós i semblava que podia ajudar a fer créixer el club. M’hi he sentit com a casa, com a Badalona. Hem jugat finals però també hem viscut mals moments. Ha estat com una parella: hi ha moments de tot i superar els dolents et fa més fort.

M’agradaria seguir però depèn de com es desenvolupi tot, he de veure què vol fer el club. No en parlaré fins que acabi el curs.

Segurament si fos aficionat de la Penya també hauria xiulat Mumbrú, perquè vaig marxar, vaig tornar i vaig tornar a marxar. Així és la vida professional i entenc que aquestes decisions no agradin. A la Penya li ho dec tot. Tot el que sé de bàsquet ho he après a Badalona. I entenc l’afició que veu els joves que va creixent i els agrada quan els veuen en altres clubs i també entenc els que s’enfaden perquè marxen. M’hauria agradat no haver de marxar i ser com aquella Penya amb Villacampa, els Jofresa... jugadors de la casa que van fer un equip gran. Però la situació econòmica per tenir un equip per lluitar pels títols no sempre es dona.

M’he format aquí i és casa meva. M’agradaria, però això no es pot demanar. Tothom és lliure.

Complicada. Ve de fa molts anys. És complicat sobreviure si no tens ajudes. Espero que es posin les bases per tornar a estar allà on es mereix en el futur. Igual com hi ha altres entrenadors i jugadors jo personalment també avalaré. Vull ajudar.

Som molt amics, anàvem pel carrer de Mar amb la pilota amb 13 anys, hi he coincidit a la Penya, a Madrid i a Bilbao. Ha estat un referent europeu.

És impossible no veure-hi pilotes de bàsquet i cistelles. Viu per aquest esport. No es poden treure tants joves si no hi ha un treball al darrere. És una fórmula única. I no només ensenyen sinó que donen oportunitats i no ara pels problemes econòmics sinó sempre.