M’ho diuen per respecte. Sento gran expectació dels aficionats del Barça perquè pensen que si ja vaig guanyar la primera Eurolliga en puc guanyar una altra. Em sento molt agraït amb els aficionats, em respecten.

L’entorn del Barça no és fàcil. Quan vaig guanyar l’Eurolliga un periodista en lloc de felicitar-me va dir que al Barça s’ha de fer un joc més vistós. I jo em pregunto: ara que som líders de l’ACB és important la lliga? Ara tothom se centra en l’Eurolliga. L’ACB és important o no? És la millor lliga d’Europa amb gran diferència. Conec la lliga alemanya, la russa, la italiana... La millor organització i el millor bàsquet és l’ACB. Abans i ara.

No. M’agradaria que hi hagués menys partits a l’Eurolliga. Més equips però menys partits. El futur del nostre bàsquet són lligues estatals fortes perquè som a Europa i perquè ens serveixen per produir jugadors importants per a l’Eurolliga també. També l’Eurolliga, que és un gran producte però s’ha de millorar, tot i que és el millor bàsquet del món, pur bàsquet. Però no hem de subestimar l’ACB, el bàsquet més important en la lliga estatal. Els meus grans resultats a Espanya no van ser l’Eurolliga amb el Barça, que també, sinó dues ACB seguides, que era i és molt potent encara que alguns diguin el contrari. L’ACB no és tan competitiva com abans, encara que pel meu gust falten espanyols que són a l’NBA, però el nivell i guanyar a l’ACB és molt difícil, no ha canviat. Si jugues al ritme de dos partits tan seguits ve un equip a l’ACB i et guanya perquè els rivals venen frescos, motivats, amb scouting i tenen 12 jugadors de qualitat. El problema és que els d’Eurolliga no tenim temps per preparar els partits ACB com altres països.

És part del bàsquet. Com ho són l’estadística o altres paràmetres que et donen informació sobre els teus jugadors o rival per millorar. L’scouting és important, però no hem d’oblidar que cal jugar a bàsquet. No podem ser esclaus de l’scouting. Amb aquesta nova competició on es juguen tants partits és important utilitzar-lo no per analitzar molt el rival sinó per a nosaltres. Invertim molt de temps per analitzar-nos i per veure com podem millorar.

Per diferents raons. Depèn molt dels resultats immediats. Tenim una tendència a l’Eurolliga a canviar tècnics i ja són sis. Són clubs que haurien d’haver pensat abans quin tècnic volien per al seu projecte, que no només consisteix a guanyar. Jo ho he explicat i ho he tornat a explicar, que un projecte no són títols, i la gent pensa que busco excuses. Quan es té continuïtat es guanya. Ja va passar amb l’Aíto. Falta el mateix. Ara busquem continuïtat, però el món és global i és difícil fer contractes llargs d’alt nivell. El club ha de definir el seu concepte: guanyar títols no és un projecte. El Madrid, el CSKA i el Fenerbahçe són els exemples: mateix entrenador, mateix bloc, mateixa directiva i arriben els títols. Però el Madrid també ha perdut títols i no passa res.

El meu objectiu com a entrenador al Barça és preparar les normes i un equip per al futur, de llarg recorregut. Quan jo acabi no vull que es parli de Pesic només pels títols, sinó per la seva filosofia de com es juga i es viu al Barça.

En totes les posicions tenim dos jugadors amb futur, el 90 per cent continuaran. Poden donar moltes alegries. La vida és competició i veurem si per a l’any que ve necessitem una cosa o una altra per reforçar la plantilla. Amb Nacho Rodríguez no estem treballant però estem parlant per al futur.

Crec que és positiu per al bàsquet. Tinc la sort que la meva família m’ajuda per estar 100 per 100 en el bàsquet. La vida de l’entrenador és molt complicada. La meva filosofia és que un tècnic no comença a l’entrenament sinó que és abans i després. Això és dedicació 24 hores. Si no és així no pots ajudar l’equip ni esperar que els jugadors tinguin la mateixa actitud. Quan m’aixeco al matí soc feliç. No tinc estrès ni nervis, que és clau, perquè gaudeixo del bàsquet i del treball amb el meu equip.

Sempre he disfrutat del bàsquet. No estic preparat per a la meva pròxima etapa després del bàsquet. A mi això em preocupa. No tinc un pla per a després del bàsquet. Si jo sabés què fer després del bàsquet hauria acabat avui mateix, però tinc por per què fer quan acabi el bàsquet. Quan ets entrenador t’és igual si és hivern o estiu o si ets a Barcelona o Munic perquè estàs pensant en bàsquet. No he disfrutat les dues ciutats.

Soc un dels millors entrenadors per a joves. L’Aleix juga allà on creiem que és millor per al seu desenvolupament. Sé com es desenvolupa un jove que té talent. Els passos a fer. No vull explicar ni justificar-me. No és possible produir joves per al primer equip i que tots tinguin oportunitats per fer feliços els pares i agents. Això no és possible. L’Aleix té talent i n’hi ha d’altres, però ha de guanyar experiència amb el Barça B i aprendre a agafar responsabilitats al seu equip. Cada dia s’entrena amb nosaltres i amb Pesic. És important saber com s’entrena el bàsquet en aquest nivell i no com es juga en aquest nivell. De poder jugar podria jugar però el concepte és un altre. Els pròxims anys ja ho veurem.

Hem canviat el concepte de com s’ha de treballar la base i com es fa la selecció de jugadors joves per al Barça. No dic que abans va ser dolent. Només tinc una pregunta: al bàsquet si fas l’equip per a l’any que ve et preguntes qui és el meu base i qui és el meu cinc. Jo en 15 anys no he estat aquí i a l’ACB s’han format molts bases dels millors d’Europa. Al Barça no s’ha format ni un base ni un cinc. Els dos últims que van sortir van ser Víctor Sada i Marc Gasol amb mi i amb Manolo Flores. Com a tècnic vaig ser millor d’Europa i abans vaig ser campió del món amb Iugoslàvia. Necessitava guanyar per rebre l’oferta del Barça. Si tens decisió, professionalitat i èxits el temps et dona l’oportunitat.

M’agrada molt que jugadors grans decideixin intentar fer el salt com a tècnics com Djordjevic, Mumbrú, Saras... Hi ha gent que parla de la meva mala relació amb ell, però va ser jugador meu i va ser qui més es va interessar sobre temes d’entrenaments. Ve de família d’esportistes i està fent un bon camí en el bàsquet. De moment està fent una bona feina al Zalgiris. Està aprenent. Si obliden la seva carrera com a jugadors i es prepara, té gran futur per al Barça o per a altres equips.

És un dels millors tècnics a Europa i per què no pot acabar tornant? Depèn d’ell i del Barça. És important la il·lusió i sobretot la motivació que tingui. Si ho està, té experiència i coneix el club.

A vegades penso que qui necessita psicòleg soc jo [riu].

És un dels millors entrenadors d’Espanya, amb gran experiència i m’ajuda molt, és la meva extensió i ajuda també altres entrenadors.

M’agrada més fer 98 punts que 78, però això és difícil. Defensivament és important. No es pot dir que un equip que rep 75 punts ha fet bona defensa. És només una dada. La defensa són moltes coses.

Amb el canvi de normes FIBA es canvia la manera de jugar. Quan el 1984 va entrar la línia del triple va ser una revolució del bàsquet europeu perquè va canviar el sistema defensiu. Després el 2010 vam passar de 30 a 24 segons de possessió, i l’últim va ser distanciar el triple dels 6,25 als 6,75 metres. Es juguen més transicions, es necessiten jugadors més físics, tot i que sempre ha estat important saltar, córrer... Ara més perquè la línia de tres ha obert el camp.

A Europa no se sap cap on va el bàsquet. Hi ha diferents competicions i és una mala situació, no per nosaltres, que som professionals, sinó pels aficionats, pels mitjans... A vegades no se sap on es juga ni quan... El 2019 la gent que té responsabilitat ha d’entendre que el bàsquet es juga pels aficionats i no per a ells. Amb el sistema actual es pot perdre l’interès. La pista hauria de ser més àmplia. Quan es va posar més lluny la línia de tres haurien d’haver canviat les mides de la pista. Era de 15x28 metres i ens hem adaptat a les noves normes però amb el mateix espai.

Per a qui s’adapta abans a les noves normatives els resultats arriben abans. Sempre he fet un bàsquet modern, transició, contraatac, pressió a tot el camp, sense canvis en defensa, agressiu. En la meva primera etapa al Barça només un jugador, Navarro, estava en transició, els altres eren més de bàsquet control.

Tens un esport com l’hoquei sobre gel que no ha canviat mai el ritme. El bàsquet és un esport en què sempre es pensa com pots canviar el ritme. No pots jugar sempre en transició ni sempre tirant. El que és important és trobar el ritme, l’equilibri entre joc interior i exterior i equilibri entre transició i 5 contra 5. El més important és en quantes posicions un jugador pot defensar. Hi ha jugadors que només poden defensar una posició, com li passava a Roberto Dueñas. En el bàsquet modern un jugador no pot existir si no està preparat per defensar com a mínim dues posicions i atacar des de dues posicions. El bàsquet actual va pel camí del bàsquet total.

No, ara hi ha més talent que abans. Però tenim una nova situació en què la influència de l’NBA és més gran que fa 20 anys. L’NBA és una mala influència per al bàsquet europeu. Es juga de manera més atlètica, però a Europa es juga i es pensa en bàsquet, on hi ha creativitat. A l’NBA només destaquen esmaixades, triples i taps. Els mitjans només fan públic això i l’aficionat no valora assistències o aspectes del joc clau. La influència de l’NBA canvia els seguidors i els joves que pugen.

És un talent amb molts problemes físics. Quan jo vaig arribar al Barça no es podia entrenar ni jugar. Sempre amb problemes. Però tenia un agent que sap com es pot vendre el producte a l’NBA. Té un talent que es pot desenvolupar. Amb la seva qualitat a l’ACB hi ha un mínim de 20 jugadors com ell. Amb Kurucs el Barça no guanyaria l’Eurolliga. Vaig parlar amb ell sobre la filosofia del club i hem de produir jugadors per guanyar-la. No m’interessa el que faci allà.

No. No és bàsquet. Només m’interessen dos o tres equips que juguen bàsquet i quan comença el play-off els miro: Boston; Sacramento per Bogdanovic, Divac i Bjelica; Dallas Doncic, Spurs i Warriors. Per mi de l’NBA hi ha poques coses que ens ajudin del bàsquet.