La recordo com un moment molt especial per a mi i per a tot l’equip. Portàvem bastants anys i moltes finals perdudes contra el mateix rival. Recordo Fontajau ple, un ambient espectacular i poder-les guanyar per fi i a casa nostra de la manera que ho vam fer, i després de guanyar-les a Salamanca quan segurament ningú apostava per nosaltres i vam començar amb un parcial espectacular [0-20]... Recordo que quan tornàvem sabíem que no podíem deixar passar aquella oportunitat.

Aquell partit va ser espectacular perquè érem conscients que ho podríem fer, que vindria molta gent i, durant el partit, vèiem que el teníem allà, a tocar. I recordo l’èxtasi de guanyar, tothom saltant a la pista. I jo especialment, sent la capitana i aixecant un títol de veritat davant els meus pares, la meva família i els meus amics. Em sento molt privilegiada d’haver viscut aquells dies i haver fet història a l’Uni Girona amb aquella lliga. Ens ho mereixíem tots: l’afició, el cos tècnic, el club, les jugadores... Havia estat un any de canvis, jugadores que havien marxat i que havien vingut, però vam fer una pinya molt especial i em quedo amb això, el títol i la gent amb qui ho vaig fer: amigues i jugadores que porto amb mi sempre.

Sí, abans de Nadal les vam guanyar [79-53], però després vam anar a casa seva i vam perdre de bastant [80-53, average inclòs].

I vam acabar la lliga regular bastant malament, perdent dos o tres partits seguits. Ningú creia que poguéssim donar la sorpresa. Nosaltres sí, acabàvem de fer uns play-off molt bons, no vam perdre cap partit i a dins l’equip hi havia confiança. Sabíem que hi havia molt talent, que elles portaven molts anys guanyant-nos. Però en aquell primer partit vam sortir a jugar de tu a tu. Va ser el cop que ho vam fer més tranquil·les, i es va demostrar. Recordo molt la sensació d’estar totes a l’hotel després del partit i abans d’anar a dormir pensant en el que acabàvem de fer i en l’oportunitat de sentenciar a Fontajau.

El temps passava molt a poc a poc. Era saber que ho teníem a tocar, ganes que arribés el partit i tornar a sentir la nostra gent. La confiança és una altra història, haver-les guanyat allà vol dir que ho pots tornar a fer. I abans del partit, més que pressió, hi havia molta il·lusió, era el nostre moment.

Sí, ho hem fet junts. Quan vaig fitxar ja era un pas més en la meva carrera perquè el Girona ja estava molt consolidat, jugant l’Eurocopa i competint. És veritat que aquests quatre anys hi ha hagut un canvi bastant radical: ho diuen els títols, com hem competit a Europa, i fins i tot ho veig reflectit en l’afició. Recordo que quan vaig arribar sí que hi havia gent a la grada, és clar, però cada any ha anat creixent: la gent s’hi ha enganxat molt. Jo des del primer dia vaig sentir l’estima de l’afició, sé que m’estimen i crec que també he demostrat que me’ls estimo molt. Ara que soc fora, soc conscient que hem creat una cosa molt especial.

El Girona sempre busca fer equips competitius i, quan decideixo renovar, òbviament penso que seguiré sent important. Portava tres anys creixent, tot i que sempre tenia competència. I, quan vaig renovar, no sabia ben bé l’equip i et deixes portar o et refies del que et diuen. Després van fer una plantilla més llarga del que a priori havia de ser i ho entenc: per jugar l’Eurolliga. Després hi va haver canvis i vaig tenir menys protagonisme, i per això vaig buscar la sortida.

No, tot això no treu que m’hagi sentit molt a gust a Girona i que m’hagin donat l’oportunitat de seguir creixent. N’estic agraïda.

Durant els quatre anys sempre hi ha moments que penses que pots jugar més. Com totes les jugadores. Però aquest era diferent, hi va haver fitxatges com l’arribada de Xargay a la meva posició. Fins llavors tampoc tenia molt protagonisme i sabia també que la Núria estava a punt de tornar. Jo vaig parlar amb el club, amb qui havia de fer-ho, i vaig buscar la sortida. Es van portar molt bé amb mi, em van deixar-ho fer. Potser el moment era incòmode i els últims partits a Fontajau els vam perdre. No sé què va passar, però també és complicat fer un intercanvi a mitja temporada.

Ha estat una temporada estranya: estàvem competint molt bé a l’Eurolliga, però a Fontajau, a la lliga, hi hem jugat partits dolents. Els guanyàvem per talent, però les sensacions eren dolentes, negatives. Després hi ha el desgast d’Europa i, ja des de fora, sabia que passaria, amb gent amb molta experiència. I veure Fontajau, quan veus les imatges amb Pere Puig i Xavi Fernández, et poses a la pell de la gent ajudant... El sentiment de tots els gironins va ser molt trist. Me n’alegro, que almenys tornessin a jugar-hi tan ràpid.