Tenia un any més signat, però jo tenia una clàusula per poder marxar. A Manresa hi estic com a casa i com que volia seguir i ells volien que no hi hagués cap equip que em pogués temptar em van oferir ampliar els anys i les condicions econòmiques per poder-me quedar més temps.

Molt. Acabo de fer 30 anys i és la primera vegada que estic a prop de casa des dels 21 anys. Crec que ja m’he consolidat a la lliga.

M’ha ensenyat moltes coses. Amb ell he après molt. Vaig fitxar amb el Joan Peñarroya, però tenir un tècnic com el Pedro és un luxe perquè és un referent de la història de l’ACB. Crec que m’he guanyat la confiança i la continuïtat.

És petit, però és com una família. Estan per tu i no et falta de res. Tens tranquil·litat per treballar i centrar-te a jugar.

Particularment m’agradaria tornar a jugar competició europea. Se’ns va quedar una espina clavada per haver quedat fora en l’últim partit a casa. Jugar dos partits et dona més ritme, però si no pot ser haurem de veure la part positiva de tenir sis dies per preparar un sol partit i centrar-nos en l’ACB.

Molt. És una figura respectada a Manresa i havia fet una bona feina, però el club tenia les seves raons. Ell va apostar per mi i hi tinc bona relació des que vaig jugar amb ell a Fuenlabrada.

Una aposta encertadíssima. Ho tenia claríssim. És un malalt del bàsquet, el viu i el coneix molt i és de la casa.

Havia establert una gran relació amb ell i aporta moltes coses en el joc, però el club va decidir que els camins se separessin, però segur que trobarà equip.

Moltíssim. Els altres anys quan tenies una oferta al juny preferies esperar més temps. Amb la crisi econòmica i la incertesa pensava que aquest estiu seria dur i està sent tot al contrari: equips quasi fets, fitxatges encara amb la competició en marxa... Suposo que la gent vol tenir un estiu tranquil

Va arribar un moment en què si amb 18 o 19 anys no eres a l’ACB semblava que ja no triomfaves. Soc de la generació de Ricky Rubio, que va debutar amb 14 anys però això evidentment era un cas únic. Crec que el bàsquet ha de ser una cursa de fons, dura de 15 a 20 anys com a professional i si s’han d’invertir quatre o cinc anys a formar-te crec que s’ha de fer. Al principi vaig preferir anar a la LEB i jugar minuts que no pas ser a l’ACB pel fet de ser l’ACB.

Hi vaig ser molt feliç i estic molt agraït del que van fer per mi. Però si ara fos pare no portaria el meu fill al Barça. Ell ho decidiria i li donaria suport, però crec que els joves del planter del Barça tenen un tap i no poden tenir accés al primer equip. Només cal mirar els últims anys on hi ha molts exemples d’això. No tot s’acaba al Barça, hi ha molts altres camins per arribar a l’ACB.

La veuré com a espectador. Em vaig treure un pes de sobre quan van dir que no jugàvem. Feia un mes i mig que ens preparàvem a casa per no perdre la forma. No hi havia les condicions per jugar, tal com van dir alguns jugadors. No sé si es pot dir que hi haurà un campió real.