LEB Or

ÈRIC VILA

ALER PIVOT DEL BÀSQUET GIRONA

“Hem de lluitar pel màxim”

“Com a gironí era un somni que en Marc tornés i, per què no, jugar amb ell”

“Quan era petit venia a Fontajau i veure el Girona a l’ACB és tot el que he volgut aquests anys”

Patrocini

El Girona juga demà contra l’Oviedo (19 h) el primer dels tres últims partits de la lliga regular a casa, amb l’equip centrat a lligar el factor pista per als quarts, al millor de cinc. “El meu objectiu és jugar a l’ACB i fer-ho a Girona seria un somni”, diu Èric Vila (2,09 m, 1998), que el 14 de desembre del 2014 al Palau es convertia en el debutant més jove del Barça a l’ACB, amb 16 anys i 7 mesos, abans de marxar als Estats Units i tornar a casa aquest estiu.

Oviedo, amb qui comparteixen balanç, Lleida, Estudiantes... Objectiu clar i un tram final exigent.
Mirem de centrar-nos en el dia a dia, sabent que hi ha uns inputs de l’exterior i que tenim uns objectius diferents que volem aconseguir. Estem centrats en cada partit, però és impossible no tenir un objectiu més gran.Venen rivals molt forts i, per sort, a Girona, perquè en la primera volta eren a fora. A casa és on podem competir davant la nostra gent. Volem que s’ompli Fontajau i assegurar les victòries a casa.
Més enllà de l’estat d’ànim, es nota molt jugar com a local o no?
Intentem que ens afecti com menys millor. És important guanyar a fora i s’ha de fer, tot i que està clar que amb l’afició al darrere, amb els ànims i l’ajuda que et dona, no sé si és més fàcil però sí que t’ajuda en moments complicats o en situacions en què costa.
Ara es troben que a fora omplen pavellons, com dissabte passat a Palma, que van acabar perdent.
Forma part de la feina, sabem que en Marc genera moltes expectatives però com a jugador en gaudim molt. És un plaer jugar davant de tanta gent i omplir pavellons, que és el més maco del bàsquet: que la gent s’ho passi bé.
Quan vostè fitxa pel Girona a l’estiu, en Marc encara era dels Lakers. S’ho imaginava arribar a jugar al seu costat? Se sabia que volia venir, però no ara.
Com a gironí jo sempre explicava que era un somni que en Marc tornés aquí i, per què no, jugar amb ell. Hi havia l’esperança que tornés a Girona i hem tingut la sort que ha estat aquest any. Estic molt content d’estar amb ell i de poder-ne aprendre cada dia.
També va passar pel Barça, sis anys. Quin record en té?
Molt bo. És la millor etapa de la meva vida segurament, amb els primers anys als Estats Units. Hi vaig créixer, sempre serà casa meva i em van ajudar a ser el jugador que soc ara. Hi vaig fer una carrera molt completa i vaig tenir la sort de debutar en el primer equip. Girona és casa meva, però Barcelona també; créixer allà em dona records que mai oblidaré.
Ser el més jove a debutar el marca per sempre, com es gestiona? I haver dit que no al Barça i marxar als Estats Units?
És un procés al qual em vaig haver d’adaptar, ningú et pot ensenyar a gestionar-ho i per a un noi jove de 16 o 17 anys era complicat. També la meva sortida, tot i que continuo pensant que tal com estava el club i en la situació en què jo em trobava era la millor opció. He après a buscar el costat positiu, gestionar les meves emocions perquè al cap i a la fi amb 23 anys soc molt jove i encara tinc tota la meva carrera per endavant i ningú la pot definir quan encara no ha començat.
Tornar a l’ACB i amb el Girona seria la quadratura del cercle?
Tant de bo, és un somni. Quan era petit venia a Fontajau i veure el Girona a l’ACB és tot el que he volgut aquests anys. En Marc va començar un projecte molt interessant i ara tinc l’oportunitat de formar-ne part.
Seria una decepció no pujar?
No ho definiria així, amb tot el que hem tingut aquesta temporada: moltes situacions a gestionar i sobretot en un àmbit intern que la gent potser no arriba a saber. Sortides i canvis, covid, lesions... No ha estat fàcil ni ho és encara, mirem d’assumir-ho tan bé com podem, però és una temporada de bàsquet i poden passar moltes coses. Hem de lluitar pel màxim, està clar, però amb perspectiva.
Pensant en l’ascens, el Granada ja s’ha destacat al primer lloc i l’Estudiantes acaba de canviar l’entrenador. Per a ells serà una obligació pujar i hi ha el format de ‘play-off’ i final a quatre.
Pot passar de tot: ja s’ha vist que en aquesta lliga tothom pot guanyar tothom i hi entri qui hi entri serà una arma de doble tall. Ara lluitem per tenir l’afició al costat en els quarts de final, és un plus i, posats a triar, és millor començar la sèrie a casa. Queden cinc jornades i és molt complicat.
S’ha consolidat compartint el lloc de quatre amb Jawara.
Se’m demanen coses diferents, en Karamo té unes virtuts i jo, unes altres i puc aportar coses diferents a l’equip que a principi de temporada. Mirava de no pensar-hi gaire, sortia d’una lesió i havia de deixar que el joc fluís. He pogut recuperar el ritme, entendre les situacions de l’equip i de quina manera podia ajudar-lo.
Era un tema físic o no canviar tant de posició i estar només al quatre li dona més estabilitat?
També és una virtut que crec que puc aportar, jugar en diferents posicions. Hi ha més gent a l’equip que pot fer-ho i tots podem aportar coses diferents.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)