L'Espanyol s'ha convertit en un equip hermètic i solvent en defensa. Així s'explica el perquè d'una ratxa que ha portat els blanc-i-blaus a encadenar set jornades de lliga sense perdre i encaixar només tres gols, tots contra l'Eibar. La plantilla de Quique Sánchez Flores és mou per la competició de la regularitat com una piconadora. Eficaç en les formes i letal al davant. És un equip que fa molt pocs errors. Els minimitza fins a l'extrem en espera d'una ensopegada del rival per clavar-li una queixalada mortal. Així s'ha cruspit l'Espanyol els seus últims rivals. Si no pot guanyar, com a mínim obté un empat. Camina per la lliga amb una pulcritud que s'examinarà demà al Vicente Calderón. Un desplaçament dels més complicats que hi ha en la lliga. El partit, per la dimensió de l'adversari, recorda el que es va jugar en la primera jornada contra el Sevilla. Molt ha canviat aquell Espanyol que va rebre sis gols al Sánchez Pizjuán, tot i fer-ne quatre. Aquell partit va ser el preludi i la gènesi del canvi de format proposat per Quique Sánchez Flores. L'Espanyol estava programat per ser un equip més estètic i més abocat a l'atac. El gros dels fitxatges més importants van arribar per donar múscul a la davantera. El partit de Sevilla va trastocar els plans del preparador madrileny, que va fer una aposta més conservadora. No tan agraïda per als ulls, però sí efectiva. El temps està donant la raó a Quique, que ha construït una defensa d'acer. I això implica un esforç en totes les línies: des del primer davanter fins a l'últim defensa. Tots treballen. Un estil de joc que recorda l'imposat per Miguel Ángel Lotina. En aquell equip treballava tothom, però amb la diferència que els tres del davant tenien més marge per a la creativitat.

Ara l'Espanyol posarà a prova la seva bona ratxa de resultats, i per això haurà de superar una última frontera: sumar punts contra els més grans de la lliga a domicili. Primer, demà al Calderón, i després, el 18 de desembre al Camp Nou contra el Barça. Dos duels que han d'apujar els decibels del joc blanc-i-blau i, per damunt de tot, mostrar la fam competitiva d'una plantilla que no vol ser una comparsa en aquesta lliga, sinó que vol pujar un graó més en la seva aposta per començar a signar alguna gran nit i engrescar l'afició.

El passat més recent és dur. En l'última època, amb Sergio González i Constantin Galca, no es va arribar a endevinar la tecla per fer mal als grans transatlàntics de la lliga. El doble 6-0 contra el Madrid és la prova més fefaent de les restes d'aquest naufragi. I és que a Sergio se li van ennuegar els tres grans, als quals no va poder guanyar en cap duel directe. Ara l'Espanyol vol canviar la història, i la ratxa de set partits invicte és la millor targeta de presentació.

L'any passat, els blanc-i-blaus van perdre per la mínima al Calderón amb un gol matiner de Griezmann. Els blanc-i-blaus ho van intentar durant tota la segona part buscant l'empat, però la muralla defensiva dels colchoneros ho va impossibilitar. Demà l'Espanyol es trobarà, cara a cara, amb el seu mirall. Simeone ha intentat aquest any ser més creatiu, però, vistos els últims resultats, ha tornat a la fórmula original. S'espera un partit tàctic de dos contrincants poc amants de fer concessions al rival. Aquí la dinamita de l'Atlético pot ser clau.