Espanyol

Espanyol

Periquitos amb vocació

Rebels al bressol del bàsquet

Badalona és un cas gairebé únic en què el futbol no entra a la majoria d’escoles

Els badalonins Marc Navarro, Álvaro Vázquez, Carlos Clerc i Marc Gual han coincidit en poc temps vestint de blanc-i-blau i expliquen a L’Esportiu com van viure una infància diferent

Marc Gual i Marc Navarropassaven pel costat del camp del Badalona quan anaven a l’escola Artur Martorell
“Em sentiauna mica rarot. Al final et fas amb els amics del futbol perquè els de l’escola jugaven més a bàsquet”
Marc Navarropregava a la professora que l’aprovés perquè si no el castigaven sense entrenar

En un país que té Leo Messi de gran ídol, la pilota i les porteries d’entreteniment esportiu dominador i el blau i el grana de colors predominants, hi ha un reducte que des de fa dècades insisteix a ser diferent. A la majoria d’escoles no hi ha futbol i el bàsquet és l’esport que s’imposa. La Penya domina en les preferències dels més petits, per sobre de qualsevol altre equip. Badalona és el bressol de l’esport de la cistella, però també té rebels, nens que des de petits tenen clar que no volen lluir canell sinó que les coses es facin amb els peus. Cada cop en són més. I en poc temps un grup ha tingut com a nexe comú l’Espanyol, en què han compartit la seva passió. Marc Navarro, Álvaro, Carlos Clerc i Marc Gual expliquen a L’Esportiu com ha estat créixer en un ambient ben diferent de l’habitual a Catalunya. Tots quatre van agafar el relleu iniciat pocs anys abans pel migcampista Javi Márquez, que va estar al primer equip blanc-i-blau del 2009 al 2012.

Hi ha generacions que han crescut a Badalona movent-se entre el camp de la Penya, Sant Josep i la Plana. Mirant i vivint el bàsquet, amb ídols de canell fi, respirant tot el dia i des del bressol l’esport de la cistella. Del gegant que és el Joventut al Sant Josep, Círcol Catòlic, Llefià, ABB, Badalonès, Llefià, Sant Andreu de Natzaret, Minguella o Ademar. Una varietat de clubs i categories per triar i remenar en una ciutat on a la majoria d’escoles el futbol no existeix. Però la Gàl·lia ha perdut força i cada cop l’esport rei va agafant força. “Encara que sembli estrany, va ser complicat. Al col·legi no hi havia porteries, només cistelles. Però si t’agrada des de petitó, al final acabes anant a parar al futbol”, explica Álvaro. Marc Navarro i Marc Gual tenen un punt en comú. Tots dos van anar a l’escola a l’Artur Martorell, que fa fins fa dos dies tenia de veí el camp de futbol del Badalona, equip ara de segona B. “Jo tenia molt a prop el camp de l’avinguda de Navarra, davant del col·legi i de petit ja vaig anar a jugar al Badalona”, explica el lateral, que no creu que veure cada dia l’estadi badaloní l’influenciés. L’ara davanter del filial del Sevilla, en canvi, creu que alguna cosa hi va tenir a veure, tot i que segurament va pesar més tenir un pare jugador de futbol. “Ho tenia molt clar des de ben petit. Als cinc anys ja vaig dir als meus pares que volia jugar a futbol i em van portar al camp de Badalona per començar a xutar la pilota. Sí que hi influeix veure cada dia el camp de futbol quan vas a escola. Això juntament amb el fet que el meu pare jugava a futbol i de petit anava a veure’l als partits. Tot plegat és el que em va empènyer cap al futbol.”

Fer vida a Sant Adrià

Carlos Clerc i Álvaro, en canvi, tenen un altre punt d’influència. Els dos jugadors vivien molt a prop de Sant Adrià de Besòs, la ciutat veïna de Badalona i des de fa uns anys seu de la ciutat esportiva de l’Espanyol. I allà el futbol té més pes que no pas el bàsquet. “Vivia a Llefià, al costat de Sant Adrià, i el meu ambient sempre va ser molt de futbol. El record que tinc del barri és que els nens al parc o al carrer jugaven a futbol”, indica el lateral de l’Osasuna. “De petit vivia al costat de la Mina i el meu primer equip va ser el Trajana. El meu pare m’hi va apuntar ja amb tres anys i des d’aleshores. Vivíem al costat de Sant Adrià i el meu pare és molt futboler, així que m’hi va voler apuntar. No jugava a futbol, jugava a la sorra com tots els nens, fins que ja vas agafant consciència i hi jugues”, rememora el davanter.

Els nens que volen jugar a futbol a Badalona han de buscar sortides que no siguin l’escola. Cada cop hi ha més escoles de futbol repartides per la ciutat marítima, però els centres escolars mantenen l’aposta pel bàsquet. Tampoc quan arriba l’assignatura d’educació física o les extraescolars hi ha gaire marge per a l’esport rei. “La majoria de companys tiraven cap al bàsquet i jo era dels pocs que tirava cap al futbol. Intentava que algú vingués amb mi a jugar a futbol i era una mica difícil, la veritat. Si em sentia una mica rarot? En aquest tema sí. Al final et fas més amb els amics de futbol perquè els de l’escola la majoria juguen a bàsquet. A l’escola hi havia equip de bàsquet, però de futbol res. S’havia de fer a fora”, recorda Marc Gual, situació similar a la viscuda per Álvaro quan estudiava a la Cultural. “Hi havia futbol com a activitat extraescolar, però era futbol sala. I era a la tarda i com a activitat extraescolar. Quan era l’hora de la classe de gimnàs sempre es feia o bàsquet o voleibol. Jo volia fer futbol, però he de dir que mai no em vaig sentir l’estrany de la classe per això. Al revés, que jo feia que es jugués a futbol.” Clerc era l’únic que anant a la Mare de Déu de l’Esperança podia fer futbol com a extraescolar, tot i que va optar per anar a jugar al Sant Gabriel a Sant Adrià.

El Barça

Tots quatre van cridar l’atenció aviat d’equips importants. Marc Navarro i Marc Gual van veure com el Barça va anar a buscar-los després de destacar al benjamí del Badalona. A l’Artur Martorell l’extraescolar de futbol es fa ajuntant-se amb dues escoles més, Jungfrau i Lola Anglada, així que els pares van optar per dur-los al club de referencia de la ciutat, on ja van compartir vestidor. Quan va tocar anar a entrenar-se a Barcelona, un taxi anava a buscar-los a l’escola del parc de Can Solei… si no badaven a classe. Una de les professores del lateral de l’Espanyol, Núria Orriols, recorda com li pregava que l’aprovés per evitar que els pares el castiguessin sense futbol, però sempre obtenia la mateixa resposta: “Treballa més i podràs anar a entrenament.” “M’agrada molt el futbol i disfrutava molt anant a entrenar-me, així que els meus pares em deien això com a mesura de pressió perquè estudiés més. Al final tot va anar bé i aprovava.” En canvi una altra mestra, Maribel Moreno, defensa que el davanter del Sevilla Atlético era un bon estudiant i no va tenir problemes per aprovar a l’Artur Martorell. Álvaro també recorda els problemes acadèmics, si bé al final se’n va sortir abans de poder-se centrar del tot en la seva gran passió. “Mai he estat gaire d’estudiar, però al final m’ho vaig treure tot i després em vaig dedicar al futbol.”

Els quatre jugadors han viscut trajectòries similars. Marc Navarro va passar del Barça a l’Espanyol sent cadet, mentre que Marc Gual va tornar al Badalona abans de vestir de blanc-i-blau en categoria juvenil. Clerc i Álvaro van cridar primer l’atenció de la Damm abans d’acceptar la proposta periquita en categoria cadet. A partir d’aquí, anar cremant etapes, amb sort desigual. Marc Navarro va tenir l’oportunitat en la segona volta de l’última lliga i la va aprofitar, la qual cosa li va permetre fer-se un lloc al primer equip. Marc Gual, en canvi, va veure poques mostres de confiança i sent pitxitxi del filial al gener se’n va anar al Sevilla, que té el segon equip a segona A. Va seguir fent gols i el filial periquito va enyorar-lo, fins al punt d’acabar perdent la categoria amb el descens a tercera. Álvaro va marxar al Getafe i va tornar fa un any, si bé va tenir poques oportunitats, mentre que Clerc després de diverses cessions es va desvincular del club periquito el passat estiu. Tots són rebels al bressol del basquetbol, que ha ofert una fornada de futbolistes en una ciutat que en produeix pocs. L’exjugador del Barça i del Liverpool Luis García continua sent el badaloní més famós dels darrers temps. Ara tots quatre potser seran una referència per a més nens que aposten pel futbol en comptes del bàsquet. I veurem quants acaben tenint els colors blanc i blau com a denominador comú en un vincle que s’amplia amb Gerard Moreno, que va esclatar precisament al Badalona juvenil. La Gàl·lia manté la condició de reducte, si bé perd força davant l’esport rei.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)