Espanyol

SERGIO SÁNCHEZ

DEFENSA DE L’ESPANYOL

“A l’Espanyol hi estic per sentiment”

“No ho tornaria a fer. Vaig ser un boig i un inconscient. No vaig veure els riscos. Veus el patiment dels teus pares i no paga la pena”

“Molta gent em va demanar que portés el dorsal 21, però vaig dir que no, és una cosa que no tinc superada”

Seria fantàstic poder tornar a aixecar un títol. La plantilla confia a fer les coses bé i poder lluitar-ho
Soc molt competitiu, però prioritzo el grup per sobre de mi. Si soc un fill de puta al vestidor no ajudo ningú
Si la independència afavoreix Espanya i Catalunya, doncs endavant, i si no, que parlin, que és el que s’ha fet tota la vida

sergio Sánchez (Mataró, 1986) va tornar aquest estiu a l’Espanyol després de la seva marxa al Sevilla el 2009. El futbolista reflexiona en aquesta entrevista sobre les seves vivències personals i com el destí li va capgirar la vida quan li van detectar una anomalia cardíaca que, per poc, li talla de soca-rel la carrera.

Si li parlo del 29 d’abril del 2010 que li ve al cap?
És el dia que em van operar. Aquell dia es jugava la final de copa entre el Sevilla i l’Atlético al Camp Nou i jo entrava al quiròfan. Per a mi és el dia més feliç de la meva vida. Quan em van detectar el problema al cor, el primer que em van dir és que era impossible revertir la situació. Però arriba un doctor que diu que em pot operar i tornar a jugar al futbol, i aquella va ser la il·lusió més gran de la meva vida.
Les sensacions d’aquell dia?
L’esperava amb moltes ganes, era l’única possibilitat de tornar a jugar a futbol. Estava molt content, molt positiu. No tenia cap mena de nervis i estava tranquil. Vaig entrar al quiròfan amb els auriculars i la música a tot drap.
I la família?
Jo content, amb un somriure d’orella a orella, però els meus pares no. Això va ser el pitjor amb molta diferència. Els meus pares no volien que fes aquell pas. Però era la meva vida i la meva decisió. Ara que soc pare, donar suport a un fill per fer això... Els entenc.
I ara que és pare què faria?
No ho tornaria a fer. La meva germana em va explicar el patiment de la meva mare. La van haver de sedar. Ho va passar malament.
Amb un tràngol com aquest, la vida es viu a una altra velocitat?
Ho veig tot diferent: el futbol i la vida. Abans qualsevol problema era una muntanya. Ara ho relativitzo tot, tant les coses dolentes com les bones. Veig la vida com una carrera d’obstacles i els van saltant de la millor manera sense importar la velocitat. Visc el dia a dia, els petits moments amb la meva família. La resta no condiciona la meva velocitat.
Va ser un inconscient a l’hora d’operar-se?
No, vaig ser un boig. No sabia realment el que m’estava jugant. El percentatge que sortís bé era alt, però també hi havia riscos considerables. Jo no recordo, des que em van dir que hi havia la possibilitat d’operar-me, que jo m’aturés un moment a valorar-ho per si sortia malament. Ara, sent pare, seria diferent i enfocaria la situació d’una altra manera. No ho faria.
Tenia 23 anys.
Sí. Fitxes pel Sevilla, la teva carrera comença a agafar volada, comences a creure’t el rei del món i et dius: “No em poden tallar això!” Però quan dic que no ho tornaria a fer ja no és per mi, sinó pel que va patir la meva família. Veus el patiment dels teus pares i no paga la pena.
Què li diu la seva mare ara?
No podem parlar del tema. Amb el meu pare, que es fa més fort, sí, però amb ella no. Segueix emocionant-se si traiem el tema. Se li encongeix l’ànima. Si ella està al davant no en parlem, és un tema tabú.
Quan els companys el veuen al vestidor amb una cicatriu de dalt a baix del pit què li diuen?
Els d’aquí ja saben la meva història, però d’altres que venen de fora se sorprenen i t’ho pregunten.
Manté el contacte amb el doctor Sievers?
Ara no, i tampoc sé si segueix treballant, però el que va tenir pes en el dia a dia va ser el doctor Arturo Evangelista, que treballa a la Vall d’Hebron. Ell és qui detecta el meu problema i dona totes les pautes a seguir. Tinc un contacte no diari, però si fluid.
Quin dia li comuniquen la dolença cardíaca?
El 31 de desembre del 2009. Manolo Jiménez em diu que abans d’anar a Barcelona que vaig a parlar amb el president [Del Nido]. Allà em trobo quatre metges, el president i Monchi [director esportiu]. I van anar directe al gra: “Tens un problema al cor i no tornaràs a jugar mai més a futbol.” Pregunto per solucions i em diuen que tinc sort de no caure mort. Dels 17 casos que coneixien tots es van detectar en autòpsies.
Com es va quedar?
Malament. Vaig marxar cap a Barcelona a celebrar el cap d’any amb la família. No vaig dir res. El dia següent vaig dir al meu representant [Pepe Mesa] que expliqués el cas a la meva família perquè jo esclatava a plorar.
Què van dir els seus pares?
S’ho van prendre bé. “El més important és que tu estiguis viu. El futbol és secundari”, em van dir.
La mort de Jarque era molt propera?
Sí. Una mare el que vol és el seu fill viu, la resta li és igual tot. No em puc queixar. Soc un privilegiat per seguir viu. Imagina’t el que donarien la família de Jarque o de Puerta...
Com li donen la solució?
Gràcies al Sevilla. Van tenir un comportament espectacular. Aquella directiva estava molt marcada per la mort de Puerta i es volien treure aquella espina. “Farem tot el possible que estigui a les nostres mans per trobar una solució. Tornaràs a jugar a futbol.” Vaig pensar que aquelles paraules eren una manera de donar-me ànims. Pel meu compte vaig visitar diversos metges i tots van dir el mateix: no pots tornar a jugar. Em vaig rendir. Havia posat fi a la meva carrera de futbolista.
Quan arriba la trucada de l’esperança?
Dos mesos després. Jo era a Bali intentant desconnectar i em va trucar el Sevilla: “Escolta que hi ha un metge a Alemanya que diu que es pot operar.” No m’ho vaig pensar, i el doctor Sievers em va transmetre optimisme. No m’ho vaig pensar i va sortir tot perfecte.
I el destí, vuit anys després, fa que torni a l’Espanyol. Quan en va marxar pensava que hi tornaria?
N’estava convençut. Com no havia de tornar aquí! He estat catorze anys amb aquest escut. Sabia que tornaria de jugador o del que fos.
Qui el fitxa per l’Espanyol?
El mateix que em va fitxar la primera vegada del Mataró: Òscar Perarnau, ara acompanyat de Jordi Lardín.
Per què tornar aquí?
Volia tornar a la lliga després del desencís a Grècia i Rússia. Només hi havia dos camins: primer l’Espanyol o el Màlaga. Quan l’Espanyol s’interessa per mi li dic al meu agent que no lluiti res. El que pugui pagar l’Espanyol em sembla bé. Torno al club que m’ho ha donat tot. Necessitava una motivació sentimental, no econòmica, i l’Espanyol és això.
Per què no porta el dorsal 21, vostè que ha jugat amb Jarque i que ha passat per tot el que m’explicava?
M’ho va demanar molta gent i vaig dir que no.
Per què?
No és un tema que tingui superat. Ho porto de la millor manera que puc. Vaig marxar al Sevilla i cinc dies després arriba la seva mort. Vaig jugar amb ell durant dues temporades al seu costat. Després tinc els meus problemes al cor i això encara m’identifica més amb ell i entenc millor el patiment de la seva família. No podria portar el dorsal 21. Seria una pressió molt gran per a mi i seria una gran exigència que no sabria gestionar. Prefereixo portar-ho en silenci.
Però en altres clubs sí que l’ha portat?
En tots en els que he estat, però no és el mateix. No hi té res a veure. Tinc tatuatges que fan referència a ell i sempre que surto al camp em poso la mà al braç dret. El fet que no porti el dorsal 21 no vol dir que no el tingui present.
Ara que torna, un colofó seria un títol amb l’Espanyol?
Seria magnífic poder tornar a aixecar un títol amb l’Espanyol. El club ha fet un pas endavant i tenim molts ingredients per ser optimistes i poder aconseguir-ho, però aquesta lliga també es mou en sentit ascendent i la competència és ferotge. La plantilla confia a fer les coses bé i poder lluitar per un títol en el futur.
La copa és un objectiu real?
És un torneig que sempre ha agradat aquí. Ara ens toca el Tenerife, i hem de ser conscients que no serà fàcil. Hem de lluitar des del primer moment, perquè per arribar als trams finals dels quarts o les semifinals primer has de ser exigent en aquestes primeres passes.
He vist que té una gran relació amb Jurado...
Ens coneixem des de la selecció sub-15, fa quinze anys. Pel seu caràcter, la seva manera de ser i les famílies tenim una gran relació. La primera persona a qui vaig trucar quan l’Espanyol es va interessar per mi va ser a José. Està molt content perquè podíem tornar a coincidir.
No la toca malament.
[Riu] Té un potencial increïble i una gran classe. Sempre li vaig dir: “Si no et posen barreres no et frenarà ningú.” El problema és que el futbol d’ara és molt tàctic i disciplinat. Ell és fantasia. Si té llibertat per crear és imparable.
Però és un xic irregular.
Perquè tothom espera que faci alguna cosa amb cada pilota que toca, però si ho fes seria Messi. No l’és, però el seu talent és innegable.
Què ha après en el temps que ha jugat a futbol?
Soc molt competitiu, no m’agrada ni perdre en els jocs de cartes, però prioritzo el grup per sobre de l’aspecte individual. És clar que m’agradaria jugar tots els partits, i és la meva intenció, però si no jugo, el que tinc clar és que no restaré. Estigui on estigui sumaré. Si soc un fill de puta dins del vestidor no ajudo ningú.
S’ha trobat molts líders negatius als vestidors on ha estat?
Els he vist i els he tingut. I crec que no s’ajuden a ells mateixos ni ajuden l’entorn on estan, perquè ho enverinen tot. Un equip és un vaixell on hi ha 25 jugadors, i si arribem lluny ho farem amb l’esforç de tots.
La qualitat humana, en un equip de futbol, és un plus?
Totalment. Al llarg d’una temporada poden passar moltes coses. El que està fotut, quan arribi un moment complicat, ho aprofita per fer-te mal, i això enfonsa el vaixell. Si el futbolista entén aquest esport com el que és: un esport col·lectiu, farà pinya i pressió positiva perquè el vaixell torni a surar. La culpa no és del tècnic. L’entrenador cobra per fer alineacions, però hi ha molts que paguen les frustracions amb els companys.
Què opina d’aquest vestidor?
He passat per molts equips i no he estat en cap vestidor com aquest ni per aproximació. A Màlaga tenia un vestidor de l’hòstia: Joaquín, que és molt de la broma, Isco, Cazorla... però aquí és una bogeria. Veig tres centrals i el que no juga dona consells a un altre perquè millori. Això és un plaer. Em sento orgullós ja no d’estar a l’Espanyol, sinó també de compartir el grup humà que ha creat el club.
Molts anys ha Andalusia... Ara casat amb una andalusa... Se sent més català o andalús?
[Riu] Un barreja de tot. Tinc la gran sort de tenir el millor de les millors terres.
Amb què es queda de l’esperit català?
L’honestedat, la franquesa i la sinceritat. Són gent molt conseqüent amb el que diuen i el que fan.
I els andalusos?
Alegria, felicitat, espontaneïtat i la manera que tenen d’encarar la vida. Amb molt poc s’ho passen bé. Són un poble molt positiu.
La seva dona li pregunta per la situació política i sobre el que pot passar?
També m’ho pregunto jo. Em produeix molta tristesa veure el meu poble barallat, amb policies pel carrer i enfrontant-se amb els ciutadans. No sé com i el perquè ni de quina manera, però el que sé és que no m’agrada el que veig. Vull el millor per a tothom. No sé si dir Espanya o Catalunya, però ja n’hi ha prou d’enviar missatges a l’exterior d’una Espanya dividida o trencada. Que sigui el millor. Si la independència afavoreix Espanya i Catalunya, doncs endavant, i si no és així, que intentin parlar, que és el que s’ha fet tota la vida. El que no pot ser és que egos particulars impedeixin arribar a una solució. Els polítics han de pensar en la gent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)