L’Espanyol afrontava un caixa o faixa a Gran Canària i es va trobar amb un partit més plàcid del que s’esperava. Això és el que semblava després dels dos gols de Gerard Moreno, en la primera part. El partit semblava liquidat, però els blanc-i-blaus es van dedicar a jugar amb la seva fatalitat. En els últims deu minuts, Las Palmas va retallar la distància fins anul·lar l’avantatge de l’adversari. Semblava un impossible després de veure els mèrits d’uns i altres. I encara sort, perquè l’Espanyol, de degustar el seu primer triomf a domicili de la temporada, va estar a un tres i no res de perdre un altre partit. Pau López va aparèixer per rescatar un punt i aturar una pena màxima a Viera. El pitjor de tot és la forma com va perdre l’Espanyol. Els de Quique Sánchez Flores buscaven una reacció positiva i necessària per evitar més dosis de dramatisme abans de Nadal. Perdre era seguir alimentant les sensacions negatives i no albirar l’abisme. Un pou sense fons que conduiria els blanc-i-blaus a lluitar per evitar el descens. L’Espanyol no podia ser, de nou, un equip aspirina. S’havia desplaçat a Las Palmas buscant un remei al seu mareig existencial. El conjunt local havia de ser la millor biodramina. No hi havia millor adversari per guanyar confiança i consistència que el cuer de primera divisió. Un equip encara més desballestat anímicament que els catalans. Però l’Espanyol ja havia fet llufa amb anterioritat contra equips menors, i tot podia passar. I és que ara mateix el gran problema de l’Espanyol és el seu estat mental. Una angoixa existencial que s’ha anat alimentant en els últims partits. La targeta de presentació era clara: només 3 punts dels últims 15 en joc, ara 4 de 18. Una trajectòria que està devorant l’ànima periquita i fa que els futbolistes rendeixin per sota de les seves possibilitats. L’Espanyol no va merèixer perdre ahir, però el futbol no entén de mèrits, sinó d’encerts i errors. Era un duel per buscar un bàlsam a la desesperació, però l’Espanyol, tot i el punt, surt de Las Palmas amb l’ànima més perforada i carregat de pors. La pel·lícula va ser de terror. És el guió que hauria signat qualsevol al seu pitjor enemic. Elevar-lo fins a la confiança per després tornar a colpejar-lo i deixar-lo mig estabornit a terra. Sortir de la depressió, fer un glop de felicitat i després canviar-te el millor vi per un got de vinagre. Així és l’amargura i la penitència blanc-i-blava que veu com el seu destí aquesta temporada passa per lluitar per evitar el descens. No li queda cap més camí. Parlar d’altres coses és vendre fum. Cal posar-se ràpidament en situació per evitar mals majors, i el calendari no convida a la calma. Divendres arriba l’Atlético de Madrid, el segon de la lliga. Mala peça al teler.

Però més enllà de la tristor existencial, l’Espanyol s’havia regirat els budells per buscar una reacció, i tot això passava per sacsejar l’onze inicial.