Crits de “Quique vete ya” per a l’entrenador i d’“Esta camiseta no os la merecéis” als jugadors. Només fa un mes i el públic va dir prou amb l’enèsima decepció de la temporada. Però el futbol és present i l’Espanyol ha aconseguit passar d’estar a les portes d’una gran crisi a fer un pas endavant fins ser capaç de generar il·lusió. Entre altres coses perquè ha exercit de matagegants, derrotant dos rivals que semblaven invencibles. Primer l’Atlético de Madrid abans de final d’any i dimecres en la copa del Rei, un Barça que mai havia caigut a l’estadi de Cornellà-El Prat nou anys després de la inauguració.

Dos herois destacats: Diego López i Melendo. El seu nom formarà sempre part de la història de l’Espanyol com a artífexs de la primera victòria contra el Barça al nou feu periquito. Un, veteraníssim, va aturar el penal de Leo Messi amb el marcador sense gols i l’altre, ben jove, no va poder triar millor dia per estrenar-se com a golejador al futbol professional. Minuts després del xiulet final els jugadors tornaven a saltar damunt la gespa amb Melendo damunt les espatlles de Javi López per celebrar l’1-0 amb part de l’afició, que es negava a abandonar l’estadi sense tornar a veure el seus herois. El canvi radical en un mes. De l’esbroncada a l’emoció. Res com superar el gran rival. I encara més si domina amb mà tirana la lliga amb el títol gairebé a la butxaca al final de la primera volta. Tres empats i nou gols cedits tan sols en 19 jornades. Cap desfeta des de la supercopa espanyola a l’agost. 29 partits encadenant majoritàriament alegries i més de 500 milions d’euros de diferència de pressupost. Fins dimecres, quan tot això no va importar.

La victòria contra el Barça arriba quan encara no ha passat un mes d’una altra gesta. L’Atlético es va presentar a Cornellà en la lliga amb una única ensopegada en tota la temporada, amb el Chelsea en la lliga de campions, i sense caure a domicili des de feia més d’un any. Un altre equip amb aurèola d’invencible que va sortir escaldat del feu periquito. Com els blaugrana amb Melendo, el conjunt entrenat per Diego Simeone va veure com un gol a tocar del final, aleshores de Sergio García, els feia tornar cap a casa amb la cua entre cames.

Dues grans gestes quan la temporada amenaçava d’anar pel camí del pedregar. El partit contra el Girona va suposar un tocar fons que no va anar a més perquè Pau va aturar un penal al temps afegit a Las Palmas. Però al camp del cuer es va pagar el pes dels nervis, dels errors acumulats, de no matar el partit amb 0-2. I ja va comportar un canvi en el sistema tàctic. Amb un nom propi, Óscar Duarte. La recuperació després d’una llarga lesió del central va permetre avançar la posició de David López i variar l’esquema, ja fos amb el conegut com l’arbre de Nadal, el 4-1-4-1 del derbi de dimecres o el 4-3-3. L’equip ho ha agraït i després de derrotar els colchoneros l’únic entrebanc ha estat caure contra el Llevant a casa, quan el joc mereixia molt més. Es va resoldre a la tornada amb una remuntada històrica, dies després de guanyar per primer cop a domicili en la lliga a Màlaga. Els passos següents, un empat amb l’Athletic marcat per les baixes de pes i la gesta amb el Barça en la copa, que va disparar la il·lusió, enterrant el flirteig de Quique Sánchez Flores amb l’Stoke City. Dies de felicitat i una recuperació sòlida. Ara, que duri.