Espanyol

futbol

Espanyol

Europa, el símptoma

L’Espanyol veu com la vella aspiració de tornar a jugar una competició europea s’esfuma una vegada més

Sumarà 12 temporades sense disputar un trofeu continental, la sequera més llarga de la història

La trajectòria denota un cert conformisme històric del club

La derrota contra el Betis va sepultar les possibilitats de l’Espanyol de lluitar per entrar en la lluita per jugar a Europa. Aquest somni, o més ben dit, aquest repte, torna a ser un intangible per a l’entitat blanc-i-blava. Cal remuntar-se a la temporada 2006/07 per veure l’escut del club català pels camps del vell continent. Massa temps. Sens dubte. I és que amb la impossibilitat d’entrar a Europa el club signarà la seva pitjor ratxa històrica en aquest apartat. En total, seran dotze temporades consecutives sense una bona classificació en la lliga, o de retruc, una bona copa, quan es doni el tret de sortida al curs 2018/19. L’anterior registre era d’onze anys, que és el temps que va transcórrer des de la copa de la UEFA disputada el curs 1976/77 fins a la classificació per a la temporada 1987/88 que va acabar amb la tràgica tanda de penals a Leverkusen.

L’aficionat blanc-i-blau s’ha d’acostumar a viure del record i l’últim que té desat a la memòria és la final de Glasgow contra el Sevilla, en què els blanc-i-blaus van perdre en la tanda de penals. Més enllà d’això, la tendència de dotze temporades seguides sense classificar-se per a una competició continental és un símptoma de la tendència dels últims anys de l’Espanyol. Un equip que ha conviscut a primera amb relativa comoditat i ha superat els ensurts mortals del descens com a única arma emotiva per encendre la força d’un sentiment. L’entitat ha viscut la darrera dècada més incrustada en la grisor d’una mediocritat permanent que no pas en la rauxa i l’ambició de fer un salt endavant. Fa la sensació que aquesta trista regularitat també ha servit de coartada als múltiples entrenadors i futbolistes que han anat desfilant. El conformisme basat a no passar angúnia per evitar el descens ha servit com a passaport genèric per superar obstacles i no fer enfadar l’afició.

Les excuses

El primer any de Quique Sánchez Flores a la banqueta va suposar un petit punt d’inflexió per intentar fer el salt. El curs anterior es van superar els 50 punts per segona vegada en tot aquest segle XXI. Una estadística que explica molt bé el com i el perquè de la ruïna del club per fer el salt a les posicions capdavanteres de la lliga. El segon any serà pitjor que el primer del tècnic madrileny, i el pitjor és la involució que experimentarà el projecte. Un pas enrere en la inversió econòmica que pot comportar un nou enfocament en els objectius a seguir. Ara ningú es pot creure les paraules de Chen Yansheng d’anar a la Champions en tres anys. Tocaria la temporada que ve. Els mateixos rectors del club es van afanyar en la darrera junta d’accionistes a explicar que el projecte esportiu experimentaria una frenada en la inversió. Toca reinventar-se i buscar fórmules imaginatives per intentar fer un salt de qualitat. I és que aquest és el gran repte de l’Espanyol. El club blanc-i-blau fa massa anys que està instal·lat en la grisor contínua i sense cap objectiu concret que engresqui la seva massa social. L’últim punt d’alegria van ser les semifinals de copa de fa tres anys amb Sergio González. Des de llavors res. Només cal veure com de manera sistemàtica les entrades al RCDE Stadium són cada vegades més pobres. L’estadi de Cornellà és, amb un 46%, el que menys s’omple de la lliga. Tot va relligat amb els objectius de mínims que ha perseguit l’Espanyol en les darreres temporades. Uns anys era la irregularitat i els problemes de vestidor; uns cursos després l’economia de guerra que imperava a l’entitat, i ara la construcció del projecte sota les regnes de Quique Sánchez Flores. Sempre hi ha excuses o disjuntives que fan impossible fer un salt de qualitat. És una dècada grisa i ja es va pel camí de dotze anys sense olorar Europa. I és que anar a una competició continental representa fer les coses bé en la lliga o en la copa. Però l’Espanyol fa massa temps que falla i fa massa temps que no defineix un camí d’exigència real per fugir d’un conformisme que sembla que s’ha instal·lat en molts nivells del club. Europa és el símptoma més evident.

LA DADA

9
participacions
és el balanç històric de l’Espanyol en competicions europees
Copa de Fires
Temporada 1961/62 Quarts de final
Copa de Fires
Temporada 1965/66 Quarts de final
Copa de la UEFA
Temporada 1973/74 1a eliminatòria
Copa de la UEFA
Temporada 1976/77 1a eliminatòria
Copa de la UEFA
Temporada 1987/88 Subcampió
Copa de la UEFA
Temporada 1996/97 2a eliminatòria
Copa de la UEFA
Temporada 2000/01 3a eliminatòria
Copa de la UEFA
Temporada 2005/06 32ns de final
Copa de la UEFA
Temporada 2006/07 Subcampió

El consol blanc-i-blau és mantenir-se a primera divisió

Després de l’últim ascens a primera en el curs 1993/94, amb José Antonio Camacho, l’Espanyol s’ha mantingut a primera divisió de manera inalterable en els últims 24 anys. Aquest és el gran aval del present més recent de l’entitat i del qual pot treure més prestigi. Ara mateix l’Espanyol forma part d’un selecte grup d’equips que són els que fa més temporades que juguen a primera, juntament amb l’Athletic Club, el Barça i el Madrid, que mai han baixat, als quals s’afegeixen el València (el seu últim descens és del 1986) i l’Espanyol. Equips ara potents de gran trajectòria com el Sevilla o l’Atlético van viure un descens traumàtic l’any 2000. Pel camí, altres equips que han fet un gran salt de qualitat en els darrers cursos com el Vila-real o el Celta han baixat a segona recentment, en especial els gallecs, que van estar quatre temporades a segona fins a netejar el seu deute històric. L’Espanyol ha aguantat dempeus com un dels clàssics de primera divisió, però, a diferència dels selecte grup que l’acompanya en aquesta regularitat a l’elit, els blanc-i-blaus no han acabat d’aconseguir una ratxa de bons resultats per pujar de manera sistemàtica al tren europeu. En els últims 24 anys el Barça i el Madrid mai han fallat i sempre han jugat competició europea. El València ho ha fet, en aquests anys, amb regularitat i ha guanyat una UEFA (2004) i ha jugat dues finals de Champions (2000 i 2001). Enguany està lluitant per entrar en la Champions. És quart amb comoditat, a 12 punts dels cinquè classificat, el Vila-real. En aquest selecte grup, possiblement, l’equip que més s’assembla a l’Espanyol en pressupost és l’Athletic Club. Els bascos, des de l’últim ascens de l’Espanyol, s’han classificat per a Europa en 12 ocasions (dues de les quals per a la Champions) i enguany ho tenen complicat perquè estan empatats a punts amb l’Espanyol. En el mateix marge de temps, els blanc-i-blaus només s’han classificat per a Europa en quatre ocasions, una quarta part.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)