Òscar Perarnau va prendre ahir la primera gran decisió des que es va convertir en director general esportiu, al juny. Cinc partits sense fer un gol i tan sols dues victòries en 17 partits van dur l’Espanyol a tirar ahir pel dret i apostar per la teràpia de xoc a menys de 48 hores de visitar el Girona, amb les destitucions de Quique Sánchez Flores i Jordi Lardín. El club periquito ha vist com l’amenaça del descens apareixia a l’horitzó i ha optat per sacsejar l’equip fent pujar l’entrenador del filial, David Gallego, per a les cinc jornades que queden.

L’afició de l’Espanyol, que ha desertat de l’estadi, va xiular quan la megafonia va dir el nom de Quique Sánchez Flores i no s’havia arribat al minut 10 i ja li demanava que marxés. Un cant que es va estrenar precisament fa una volta en la desfeta amb el Girona i s’ha sentit tres cops més de d’aleshores. El 0-1 de l’Eibar va ser el cinquè partit sense marcar, amb un punt de 15, i de nou la sensació d’equip enfonsat que se’l mengen els nervis i la falta de confiança. Els jugadors van fer teràpia de grup sense el cos tècnic en l’entrenament de l’endemà per buscar una reacció interna, una autogestió un cop veien l’entrenador superat i conscient que no seguiria la pròxima temporada. De portes cap endins la negociació amb l’Stoke, amb qui va arribar a un principi d’acord que es va trencar per qüestions econòmiques al gener va caure fatal. Ho van interpretar com a falta de lleialtat i compromís dins del canvi d’actitud detectat des de l’estiu. Perarnau té una comunicació constant amb els tècnics, però també amb els futbolistes, i el missatge no devia ser gens positiu. Un còctel perillós, així que ahir al vespre ho van tallar de soca-rel: adeu al madrileny.

La mala dinàmica de l’equip, que tan sols ha guanyat un partit fora de casa i té números en l’apartat golejador propis del descens, havia conduït a diverses situacions límit. Per una banda, l’afició ha vist com l’ambiciós projecte de Chen Yansheng es frenava en sec l’estiu passat amb les restriccions del govern xinès a la inversió estrangera i un mal càlcul en la massa salarial, que tirava per terra la planificació dels fitxatges. Ni es va retenir peces clau com Diego Reyes ni s’ha fet cap alta que hagi suposat un salt de qualitat, així que el pla de tres anys s’ha estroncat. Primer era el top 10, que es va aconseguir fa un any amb el vuitè lloc, i el segon era superar-ho per lluitar per Europa, obligació en un tercer capítol que no existirà. Tampoc en aquest exercici s’ha estat mai a prop de les places europees. La classificació feia mal, en terra de ningú, i el joc ho empitjorava, conservador i gens atractiu. Una mescla que va donar pas a xiulets i al pitjor percentatge d’ocupació de l’estadi a primera, gairebé sempre menys de mitja entrada.