L’Espanyol s’ha instal·lat en la segona posició, amb 21 punts. Una trajectòria mai vista en els últims temps i que només poden recordar els aficionats més vells del club blanc-i-blau. De fet, l’equip entrenat per Joan Francesc Ferrer, Rubi, és el millor Espanyol del segle XXI en la jornada 11, tant per puntuació com per posició en la taula de classificació. Només Miguel Ángel Lotina, el curs 2004/05 se li acosta, amb 20 punts i un tercer lloc. El basc va ser l’últim que va classificar els blanc-i-blaus per competir a Europa via lliga: va signar un cinquè lloc amb 61 punts i va quedar a només un d’assolir el quart lloc, que va ser per al Betis i que va permetre als andalusos anar a la Champions. Pel camí han passat grans entrenadors com ara Mauricio Pochettino, que en la seva millor temporada, el curs 2010/11, va arribar a despuntar amb 19 punts i un sisè lloc en les primeres onze jornades. Un camí idèntic al que havia recorregut l’ara tècnic del Barça, Ernesto Valverde, tres anys abans (2007/08). L’argentí i l’extremeny van pecar del mateix error: irregularitat. Després d’un bon primer tram de temporada assentats en els llocs de privilegi de la taula, Txingurri va arribar a l’aturada de Nadal com a tercer classificat i es va fondre en la segona volta de manera preocupant fins a l’extrem que cap dels dos va arribar a superar la barrera dels 50 punts.

El grup de Rubi ha iniciat el curs de manera fulgurant i confia a signar una temporada per emmarcar, empès per l’alè dels retrets de Quique Sánchez Flores ben desats a la memòria. “No donem per a més”, ressona al cap dels futbolistes com un mantra de motivació i autoajuda. Un equip que començava la pretemporada amb molts dubtes, perdent el seu home de referència –Gerard Moreno– i venent-se un dels futbolistes més prometedors de la generació Chen –Aarón Martín–. La desinversió del president era un fet i la fastuositat de la seva arribada dos anys abans s’havia quedat en un sorral als ulls d’una afició deprimida. Però el futbol és un estat d’ànim, i la plantilla ha combregat amb les idees futbolístiques de Rubi. Bon tracte de pilota basat en un bon equilibri entre defensa i atac. L’Espanyol s’ha caracteritzat en aquest inici de lliga pel fet de ser un equip hermètic i disciplinat, però amb espai per a la creativitat de futbolistes com ara Marc Roca, Darder, Granero i Sergio García. Els blanc-i-blaus tenen 21 punts al sarró, però la sensació generalitzada és que en podrien tenir uns quants més que s’han deixat pel camí. Un motiu més per posar en relleu la competitivitat d’aquest nou Espanyol. Ja ningú recorda la poca inversió en fitxatges. Només es va tancar la contractació de Borja Iglesias, per 10 milions d’euros. Un davanter de segona que arribava amb la difícil missió de suplir Gerard Moreno. El tòtem recent de tota la parròquia blanc-i-blava. Ja ningú recorda el fantàstic davanter de Santa Perpètua i tothom s’ha agafat a la màgia del Panda. El gallec s’ha desfet de la motxilla de les herències signant sis gols en onze jornades i erigint-se en la nova referència de la graderia.

Aixoplugat per l’efecte Cornellà, l’Espanyol vola amb el vent de cua de sentir-se invicte a casa, on ha aconseguit cinc victòries en cinc partits. Els mals auguris del principi s’han desdibuixat i tots els jugadors brillen amb llum pròpia i estan al seu màxim nivell. Ningú recorda la pobra inversió de l’estiu i molts es freguen les mans esperant que aquesta dinàmica duri tot el curs. Aquest és el gran repte.