L’Espanyol és un equip amb personalitat. És igual si juga a casa o ho fa a domicili. Aquest equip trepitja fort i té una idea fixa: anar a la porteria contrària. Els blanc-i-blaus es van plantar al Sánchez Pizjuán amb l’objectiu de coliderar la lliga amb el Barça. Es van quedar a mig camí, però la derrota, dolorosa, diu molt d’un equip que no vol ser una flor de primavera ni una canícula d’estiu. Aquest equip vol perdurar fins al maig i s’ha entossudit a seguir un full de ruta clar i meridià: anar a totes i no conformar-se amb l’empat. Ahir van marxar amb una dolorosa derrota del Sánchez Pizjuán. L’Espanyol no va merèixer perdre. Va fer mèrits per emportar-se algun punt de Sevilla. És un equip transparent. La gasiveria no entra en el diccionari de Rubi. Sempre van a barraca. No s’amaguen i aquest és el triomf de present i de futur que destil·la aquest Espanyol. El dolor serà amarg en les properes hores. L’oportunitat de posar-se amb els mateixos punts del líder torna a dissipar-se, però els blanc-i-blaus es van comportar com un senyor equip fins al final. Per moments van arraconar tot un Sevilla que va celebrar el triomf com si fos un títol. No n’hi havia per menys. L’Espanyol arribava com a segon i no és casualitat. Fins i tot va marxar del Sánchez Pizjuán amb greuge arbitral. El VAR no va entrar a valorar una acció que semblava penal i que hauria canviat el guió del partit. El defensa andalús va travar amb la cama el davanter del Bon Pastor.

Els periquitos van iniciar el partit dominant la possessió. La possessió era catalana i els periquitos esperaven caçar una pilota franca per posar-se al davant. Sergio García va enviar una pilota filtrada per a Darder. El mallorquí va aixecar el cap i Borja Iglesias va aprofitar l’oportunitat per ficar la punta del peu per inaugurar el marcador. Primera ocasió dels blanc-i-blaus i cap a dins. El panda segueix alimentant la seva voracitat. El gallec ja suma set gols i comença a situar-se com un dels millors artillers en la lliga. El davanter ha fet els últims cinc gols dels blanc-i-blaus. Unes dianes que han arribat en els últims quatre partits. Borja Iglesias està fent història. El pitxitxi blanc-i-blau ha marcat en els últims quatre partits, una ratxa que no s’havia vist en cap jugador blanc-i-blau des de l’època de Tamudo. Totes li ponen al gallec, que s’està convertint en l’estilet letal d’un Espanyol que carbura a la perfecció.

L’Espanyol s’ha acostumat a ser un equip versàtil. I la finor del seu joc ofensiu no s’entén sense una bona estructura defensiva. Té una línia de contenció hermètica. Una de les menys golejades de primera, amb deu gols encaixats. La força de l’Espanyol és el seu equilibri en totes les línies. Un puzle que també entén de moviments de peces. Rubi, ahir, va prescindir de Javi López i Baptistão i va apostar per Rosales i Melendo. L’equip va seguir amb la mateixa velocitat de creuer. El petitó es va convertir en un dels motors de l’equip i era l’ase dels cops dels jugadors del Sevilla. On no arribaven els defenses s’erigia un gegantí Diego López. O pulpo és un dels millors porters de la lliga i ahir va tenir diverses aturades de mèrits. Destacada va ser una mà providencial que es va treure en una rematada de cap d’André Silva.

L’Espanyol va mantenir un bon to a la represa i va seguir amb el seu domini. El Sevilla es posava nerviós. Borja Iglesias tenia una bona ocasió per fer el segon, però Vaclik posava bé els guants. El partit va entrar en un intercanvi de cops sense amo i en una jugada aïllada Mercado va rematar un córner tret per Banega per fer l’empat.

Els blanc-i-blaus no defallien i Sergio García va acaronar el segon, però Vaclik va treure una mà providencial per evitar el gol. El partit era una ruleta russa sense control. Xut al travesser de Ben Yedder. En la següent ocasió, i a un minut de final, el francès va executar l’Espanyol en una ràpida contra capgirant el marcador i fent el segon, el de la remuntada. Cop dur però que no treu mèrits a l’Espanyol.