Román Martínez - barcelona
L’Espanyol va anunciar diumenge de manera oficial el salt que experimentarà l’entitat amb la transformació del deute de Rastar Group, uns 50 milions d’euros, en capital social de l’entitat. Una acció comptable que es formalitzarà en la pròxima junta d’accionistes de final d’any. El deute, així, quedarà reduït a la meitat i se situarà per sota dels 50 milions d’euros. Els directius del club ràpidament s’han afanyat a avisar que aquest moviment estava en el full de ruta econòmic de l’entitat. No és cap truc de màgia que s’han tret del barret els gestors. Llavors quin era l’impediment per trencar aquesta barrera i convertir el deute que té Rastar a l’Espanyol? El principal obstacle era el govern xinès. La propietat de l’Espanyol, és a dir Chen Yansheng, té el cordó umbilical a la Xina i les directives econòmiques instaurades pel govern s’han de seguir al mil·límetre per evitar mals majors i veure com l’accés als bancs de crèdit o l’estabilitat econòmica d’una multinacional acaben trontollant.
El president de l’Espanyol feia dos anys que tenia poc marge de maniobra per operar a l’Espanyol. El president de la Xina, Xi Jinping, va promulgar unes directius molt severes a tots els fons d’inversió i empreses del seu país per desinvertir en el sector d’entreteniment i oci. Aquí el futbol estava en el seu punt de mira per frenar les contínues sortides de capital local a l’estranger. Chen va veure frenada la seva aspiració de fer créixer l’Espanyol a uns nivells per lluitar per entrar a la zona Champions. “És un projecte fantasma”, va arribar a assegurar Quique Sánchez Flores uns mesos després de sortir del club. El tècnic madrileny va veure com el canvi de dinàmica l’agafava en el segon any al club. Un pas canviat que va torpedinar les aspiracions d’elevar el nivell competitiu de la plantilla.
L’Espanyol va haver de serrar les dents i treballar en silenci per veure quan s’obria l’aixeta del bloqueig estatal. El primer pas era rebaixar de manera constant el dèficit, per complir les directives del govern, i l’altra pota són les contínues inversions en futbol formatiu a les escoles de la Xina per assolir l’objectiu del 2025 que s’ha proposat el govern. Aquest projecte consisteix a elevar la inversió pública i promoure la privada per aconseguir que 50 milions de xinesos juguin a futbol regularment el 2025. Un desenvolupament integral a tots els nivells que consisteix en la millora d’instal·lacions, la formació d’entrenadors, la popularització de l’esport als col·legis i el desenvolupament des de la base. La directiva ha posat moltes eines per fomentar el futbol a la Xina i constantment està obrint escoles per enfortir la seva imatge i, de retruc, la seva implicació amb els projectes educatius i institucionals de Xi Jinping.
El canvi per reduir el deute i obrir l’aixeta del govern xinès s’anava cuinant a poc a poc. Així, si la primera pota era el control bancari i financer rigorós, la segona la implicació amb les escoles i centres esportius del país, faltava la tercera pota. O dit d’una altra manera: la cirereta del pastís. L’arribada de Wu Lei, aquest gener, era l’últim punt que acabava de conjugar molts factors en un: reforç de la marca Espanyol amb el millor jugador de la Xina; implicació emocional de molts aficionats amb l’Espanyol i rellevància pública als ulls dels dirigents xinesos i, encara més, amb un president com Xi Jinping, amant d’aquest esport. L’Espanyol feia l’última passa necessària per desbloquejar els controls del govern asiàtic. El que feia uns mesos semblava impossible, convertir en capital social el deute de Rastar amb l’Espanyol, es va fer possible en una última reunió dels comptables de la multinacional de Chen amb el govern xinès. “Era una cosa que esperàvem però no sabíem quan”, asseguren des del club. Tot i això, a l’Espanyol no volen relacionar el fet directe que l’arribada de Wu Lei hagi estat l’element clau, tot i que amb la boca petita no ho poden negar. El crac xinès ha estat l’última empenta de tot un procés estructurat per seduir les autoritats xineses amb el full de ruta econòmic de l’Espanyol. Unes formes de treballar, amb paciència, que estan als antípodes de les d’altres magnats xinesos que s’han vist obligats a desprendre’s dels seus clubs a Europa. Chen ha seguit un altre model: el de la calma, i els resultats han donat fruit dos anys després.
CANVI ECONÒMIC
El club ha seguit tots els preceptes marcats per la Xina i Wu Lei ha estat l’última empenta
