Borja Iglesias i Facundo Ferreyra. Era o l’un o l’altre sota la direcció de Rubi, i sempre amb el gallec com a peça preferent. L’arribada de David Gallego, en canvi, ha desencallat l’equació i l’eliminatòria contra l’Stjarnan ha insinuat en ells una parella de davanters compatibles i una capacitat incontestable per optimitzar les arribades a l’àrea.

En espera que es resolgui el futur del punta de Santiago de Compostel·la, sempre en el radar del Betis, la seva connivència amb l’argentí ha començat a donar rèdits en el nou 4-4-2 d’un Espanyol que, més enllà de la voluntat de fer-se fort en la gestió de la pilota, de la capacitat associativa de Marc Roca, Granero o Melendo, ha encetat el cicle exhibint un domini de l’àrea contundent. Perquè ni l’un ni l’altre, ni el Panda ni el Chucky, no han tingut una incidència desproporcionada en el tràmit del joc, però com a ariets que dominen l’ofici han estat cínics quan ha calgut. En l’anada contra l’Stjarnan, després d’una primera part desconnectats, enredats en l’entrellat defensiu islandès, dos xuts de cadascun van desencadenar una tempesta de gols. I dijous a la perifèria de Reykjavik, tampoc els va caler una actuació fluida per acabar decantant la balança. Borja, amb un gir de coll acadèmic, va estampar una pilota al pal en la primera part, avisant que en la segona recolliria una passada de Víctor Sánchez per segellar el seu tercer gol en l’eliminatòria. I el Chucky ni tan sols va avisar. Força desconnectat d’un partit en què la pressió de l’Stjarnan va fer efecte per moments, l’atacant de Lomas de Zamora va esperar pacient el seu torn i amb una maniobra plena d’instint va exhibir de nou la seva eficàcia: un xut, un gol, el seu quart gol en els darrers quatre partits de la pretemporada blanc-i-blava.