L’Espanyol tornava al territori de la lliga amb la intenció de sumar el primer triomf a casa de la temporada i va marxar amb més dubtes que certeses al sarró encaixant la tercera derrota en la lliga a l’RCDE Stadium, on continua sense aixecar el vol. Partit per oblidar dels blanc-i-blaus. D’aquells que fan tremolar les cames i fan que els calfreds s’enfilin per l’espina dorsal. L’Espanyol havia remuntat a Ipurua i ahir havia de confirmar que aquella remuntada no era una anècdota. El duel va ser una autèntica bufetada de realitat. La Real Sociedad va ser infinitament superior a un Espanyol destarotat. El pla de joc no es va veure enlloc. Els catalans van ser un equip perdut i sense esma per contenir el futbol basc. La Real Sociedad va fer un partit rodó, fàcil i sense complicacions. Semblava que jugaven a mig gas i si haguessin necessitat augmentar una marxa i revolucionar el seu joc també ho haurien fet. Aquí rau el perill del desastre viscut.

L’Espanyol no va comparèixer ahir sobre la gespa. No se li va veure ni un bri del seu futbol ni cap intencionalitat concreta per fer mal a l’adversari. Molts jugadors que fa dos mesos semblaven estel·lars ara no es reconeixen al mirall. Les sensacions que projecta l’Espanyol són tètriques. Més que evolucionar, involuciona. I així és molt complicat construir un projecte. L’errada en el plantejament va ser monumental, d’aquelles que fan fredor. La Real en va tenir prou llegint els espais que li deixava l’Espanyol per torturar el conjunt de Gallego. Un equip que es va suïcidar sense cap protocol clar per fer les cobertures als seus laterals. Així van arribar els dos primers gols de la Real. Dos contraatacs de manual aprofitant l’espai que deixaven els laterals. Primer per la banda dreta. Víctor Sánchez jugava de lateral. El rubinenc havia fet una jugada ofensiva. Moyá va treure ràpid cap a Merino, que va obrir cap a Oyarzabal. El davanter estava tot sol i amb espai per córrer va tenir temps per aixecar el cap i fer una assistència a Willian José, que va fer el primer. Jugada de tres tocs i les costures de l’Espanyol havien saltat pels aires. Velocitat d’execució precisa dels bascos. Un perill del qual ja havia avisat Gallego en la prèvia. La Real va tornar a insistir en el mateix camí per fer el segon. Nou contraatac de manual, aquesta vegada per la banda esquerra. El despenjat era Dídac Vilà. Odegaard va llegir a la perfecció el forat a l’espai i va habilitar una pilota per a Portu. El murcià es va desfer de Diego López i va fer una assistència a Willian José, que va marcar el segon a plaer. L’Espanyol vivia un autèntic malson. Patia en defensa i es torturava en atac sense cap xut entre els tres pals. La Real tenia el partit dominat de manera tirànica. El comiat al descans va ser sonor. Xiulets per a l’equip i primers aficionats que demanaven, obertament, el comiat de David Gallego. L’Espanyol tornava a regalar l’enèsima primera part al seu adversari.

Els blanc-i-blaus no podien anar pitjor i només els quedava netejar la seva imatge. L’equip va recórrer a l’orgull per intimidar una Real que havia viscut el partit amb una excessiva comoditat. Roca va provar un xut llunyà que per poc va trobar la porteria. Granero va robar una pilota a Llorente i va fer aixecar el públic dels seients. Els primers aplaudiments ja es començaven a sentir. L’Espanyol creixia en el partit i la Real reculava. Calleri va rematar de cap en el primer xut entre els tres pals i va obligar Moyá a fer una bona estirada. L’Espanyol es va reactivar en el partit gràcies a una jugada de Campuzano, que va guanyar la línia de fons i va fer una centrada que Zaldua va rematar en pròpia porta. Començava un nou partit. L’alegria va durar poc. L’Espanyol es va tornar a suïcidar entregant el triomf a la Real. Errada greu de Calero, que va regalar la pilota a Isak. El suec es va enfilar cap a la porteria i, amb un xut creuat, va fer el tercer per liquidar el partit. Cop mortal per a un Espanyol que intentava treure el cap però el tornava a ficar sota terra. Silenci sepulcral a l’estadi i mala maror a l’ambient amb un assenyalat, Gallego, a qui el públic va dirigir la xiulada final que ni la megafonia, amb l’himne a tot drap, va poder esmorteir. El duel de dijous contra el Celta i el de diumenge, a casa, contra el Valladolid seran clau per al futur de Gallego. La paciència amb els tècnics té el preu dels resultats i el surienc no els està aconseguint i, de retruc, el joc de l’equip tampoc hi ajuda. Quatre punts en cinc jornades.