Era el dia per donar un cop sobre la taula. Era el dia per dissipar els dubtes. Era el dia per demostrar que aquest equip sap superar els obstacles. Era el dia per deixar clar que l’exhibició de joc a Montilivi no era un miratge. Era el dia per no creure en les estadístiques ni retorçar-les. Era el dia per deixar allunyat a onze punts un rival directe. Era el dia per conservar el lideratge. Era el dia per reivindicar-se. Era el dia per reforçar la moral. Era el dia per engrescar l’afició i donar-li color a l’objectiu 21 promulgat pel club. Era el dia per agafar de manera ferma el pes de la lliga i capgirar la mala tendència. Era el dia per ser valents. Era el dia de fer moltes coses i al final aquest dia va quedar en no res. Un nyap majúscul per la forma i el fons. Si fa una setmana la derrota a Montilivi era la millor manera de perdre (si és que hi ha formes de perdre), donant la cara i mostrant valentia, aquella era una desfeta amb futur. Ahir, contra el Rayo, l’Espanyol es va entossudir a mostrar tots els seus defectes. Imperfeccions que comencen a ser perilloses i recorden massa aquell equip fràgil, delicat i de poca esma per aguantar els cops que, massa vegades, infligeix el destí. Ahir l’Espanyol va anar-se’n al descans amb un còmode i pragmàtic 2-0. Una distància suficient per sumar els tres punts. Tot estava encarrilat, però aquest Espanyol ha iniciat el 2021 com un tren amb un perill latent de perdre la direcció que porta a l’ascens directe. El Rayo en va tenir prou per ficar la por al cos amb un gol després de la represa. Cap reacció de l’Espanyol per trencar la capacitat de remuntada dels madrilenys a excepció d’un xut al travesser de Nico Melamed. Després, el desastre. Dos gols dels visitants en el tram final i tres punts que s’escapen. Un cop mortal per a l’autoestima. Una derrota sense excuses ni pal·liatius. Són 3 punts dels últims 12 en joc en aquest 2021 que fa pujada. Les mateixes derrotes en la lliga que en les 19 jornades precedents. Era un dia per...