Espanyol

KEIDI BARE

FUTBOLISTA DE L’ESPANYOL

“La meva família i jo hem patit, però ha valgut la pena”

El migcampista albanès de l’Espanyol assaboreix la primera divisió, després d’anys d’esforç i d’haver marxat de ben petit a jugar a l’estranger sol

Amb només 11 anys va anar a Grècia i va passar quatre anys al Panathinaikòs, i després d’una breu aturada a Albània, amb 15, va fitxar per l’Atlético

De petit vaig venir a l’Espanyol a fer proves però finalment vaig anar a Grècia. Com és la vida...
Al Panathinaikòs els primers mesos plorava molt. Tenia onze anys. Va ser molt dur però això em va fer més fort
A casa tenim el suport de l’afició, però no pot ser una excusa. Hem de treballar molt fort per guanyar a fora
El meu ídol era Fernando Torres. Me’l mirava a la tele i anys després vaig compartir vestidor amb ell

Keidi Bare (Fier, Albània, 1997) disfruta del moment. El migcampista, malgrat que les lesions l’estan importunant, assaboreix la primera divisió, a l’Espanyol, després d’haver tingut un camí complicat en el futbol. En una conversa amb L’Esportiu, el jugador repassa aquest trajecte i també com veu i com se sent a l’equip blanc-i-blau.

Com era Keidi Bare de petit?
Era un nen que estava boig per jugar a futbol. De petit tenia el futbol al cap a totes hores, jugava amb els meus amics sempre. També eren altres temps. Ara els nens estan més amb els mòbils i tinc la sensació que no disfruten tant amb els amics. Jo de nen vaig disfrutar moltíssim.
La vida era dura a Albània?
Els meus pares sí que van viure temps de dificultats; quan jo vaig néixer hi havia la guerra civil, però no ho he viscut. Els meus pares sí, i pel que m’expliquen sí que la vida va ser molt dura.
I dels dies jugant a futbol allà, què me’n diu?
Quan era petit jugava al carrer, amb els meus amics, com li deia. I jo sempre veia gent que s’entrenava i jugava en un grup i amb un entrenador, i un dia vaig dir al meu pare que volia jugar així, en un equip de veritat. Aleshores vaig entrar en un equip, tenia set anys.
Ja destacava?
Pel que deia la gent, crec que sí [riu].
És que va marxar de casa molt aviat.
És cert. Vaig marxar cap a Grècia quan tenia onze anys. Veia que Albània no tenia futur per al futbol perquè no em donaven gaires oportunitats i vaig decidir anar a un altre país. Vaig anar al Panathinaikòs i la veritat és que va ser molt dur perquè vaig marxar sol.
Tot sol?
Sí. Vaig estar allà sense la meva família i vaig viure quatre anys sol a l’acadèmia del Panathinaikòs. Ho vaig passar malament els anys que vaig estar allà, va ser molt dur, però això em va fer més fort per al futur.
La decisió de marxar cap allà devia ser complicada de prendre també.
Els primers mesos plorava molt perquè és normal. Ara veig un nen d’onze anys, penso en la meva situació i dic “ostres...”. Tan petit, marxar a un altre país, sense la família, sense ningú, sense el suport de ningú, la veritat és que és molt difícil. Però la meva família i jo vam assumir el risc i estic molt content d’haver-ho fet perquè ha estat pel bé de la meva família i perquè volia arribar a un nivell molt alt en el futbol. No me’n penedeixo.
Això li volia dir. Sent que li ha valgut la pena, tant de sacrifici, veig.
I tant que sí. Ha valgut la pena perquè ho somiava des de molt petit. La meva família ha patit moltíssim perquè he estat molt de temps a fora sense ells.
Com era el dia a dia a l’acadèmia del Panathinaikòs?
Al principi no sabia parlar l’idioma ni res, però els nois allà em van ajudar molt. I pel que fa al dia a dia, anava a l’escola, jugava i m’entrenava. Així era la meva vida.
El pas següent va ser tornar a Albània, on va debutar a primera divisió amb quinze anys, a l’Apolonia Fier, l’equip de la seva ciutat.
Quan vaig fer quinze anys no podia jugar per un tema de papers i vaig tornar a Albània. A l’Apolonia Fier vaig jugar-hi sis mesos, i després em van dir d’anar a fer una prova a l’Atlético. La vaig anar a fer i m’hi vaig quedar.
Li va suposar un altre món arribar a l’Atlético?
És clar que sí. Arribar allà va ser un altre món i ho vaig aprofitar al màxim.
Tampoc devia ser fàcil, però, tornar-se a adaptar a un nou lloc, un nou idioma...
Això va ser el més difícil. Tampoc sabia parlar l’idioma i no sabia res de res. De mica en mica, em vaig anar adaptant. A l’Atlético em van ajudar moltíssim. Els cinc anys que vaig ser allà vaig ser molt feliç.
De fet, va debutar en el primer equip en un partit de copa. Què li sembla Simeone?
No m’ho esperava. Per mi va ser un somni debutar amb l’Atlético. Simeone tenia un caràcter molt fort. I no només ell, tot el planter ja té aquesta mentalitat de donar-ho tot, d’ajudar. Vaig aprendre molt a l’Atlético.
Vostè té un perfil similar al del Simeone jugador..., de petit en qui es fixava?
De petit el meu ídol era algú molt diferent..., Fernando Torres. De ben petit que ho era. Jo me’l mirava a la televisió i anys després vaig compartir vestidor amb ell. El futbol, que maco que és i quines coses que et dona.
Sembla una història increïble que el seu ídol fos Fernando Torres i que acabés jugant amb ell.
Exacte. Era una cosa inimaginable. En parlava amb els meus amics i els meus familiars. Compartir vestidor amb el meu ídol de petit és una cosa molt gran.
I quan va anar a l’Atlético també va anar-hi sol?
Sí, també vaig viure sol. Va ser quan vaig fitxar pel Màlaga, que ja tenia 21 anys, que els meus pares van venir amb mi. Però a l’Atlético encara no. Ara fa tres anys que visc amb la meva família.
A Màlaga és on es va convertir en futbolista professional.
Quan vaig sortir de l’Atlético vaig passar uns mesos molt difícils perquè en l’últim partit amb ells em van sancionar amb dotze jornades [va ser expulsat amb vermella directa per haver insultat un àrbitre] i vaig arribar al Màlaga i no podia jugar. Se’m va fer llarg i dur. Però soc fort i amb l’ajuda de la meva família vaig poder-ho passar. Després vaig jugar amb el filial del Màlaga, vaig pujar al primer equip i agraeixo molt al club que em donés l’oportunitat de ser professional. Li tinc molta estima, al Màlaga.
Va tastar la segona divisió A, una categoria molt complexa.
Sempre ho he dit. És molt difícil perquè quan tu et penses que vas a un camp on guanyaràs, mai acaba sent així. L’últim pot competir contra el primer. És una categoria molt complicada.
Tot i això, tenint ofertes de primera, va acceptar la de l’Espanyol, l’estiu passat, a segona. Per què?
Jo sempre a la vida, allà on em donen més estima, més suport i on més confien en mi, allà aniré. No m’importa si és a primera o a segona. Sempre em guio per aquestes coses. Em vull sentir bé i valorat, per mi és el més important, i a l’Espanyol em van fer sentir així.
Potser tenia una espina clavada de quan era petit, que va fer una prova a l’Espanyol també...
És veritat que vaig fer proves de petit a l’Espanyol. Vaig venir a Barcelona abans d’anar a Grècia. Vaig estar aquí una setmana, amb el meu pare, però vaig acabar anant al Panathinaikòs. I sí..., com és la vida. Abans li explicava allò de Fernando Torres i ara em passa que soc aquí a l’Espanyol, on de petit vaig fer proves.
I és a primera divisió. Les lesions, però, l’estan llastrant una mica. Com ho viu?
No sé què m’està passant, la veritat, però crec que és normal. Tots els futbolistes passen temps de lesions i espero no tenir-ne més.
L’altre dia Vicente Moreno va dir que vostè tira endavant amb el que calgui.
No soc d’aquells a qui els molesta una mica i deixen de jugar o deixen d’entrenar-se. Si l’equip em necessita, soc allà per al que faci falta.
Com va amb el ‘mister’?
Molt bé. M’ha ajudat molt. No només ell, tot el cos tècnic. Estic molt bé amb ells, molt a gust, i estic aprenent molt amb ells.
L’equip a casa està impecable, a fora no. Què passa?
A casa tenim el suport de l’afició i és una altra cosa. Però no pot ser una excusa. Hem de treballar molt fort en els entrenaments i fer tot el que ens diu el mister per guanyar a fora i jo crec que això, de mica en mica, ho aconseguirem.
Des del punt de vista personal és el seu debut a primera. Com s’hi està trobant?
Des del primer dia que vam pujar, ja estava ansiós per jugar. Em feia molta il·lusió, com a tots, jugar a primera divisió. Ho estic portant molt bé i molt tranquil. I això és gràcies al cos tècnic i als companys, que m’ajuden cada dia a millorar.
Sempre comenten que tenen un grup molt unit.
És veritat. Jo sempre he caigut en vestidors molt bons però aquí tenim un grup increïble. No només futbolísticament, també personalment, són persones de 10. Els resultats venen amb el grup, amb la seva força, i si les coses van bé en el grup, després al camp es nota.
També hi ha la copa en l’horitzó. A què aspiren?
Aquest club sempre ha donat molt importància a la copa. Nosaltres anirem fins al final. Per què no?
Amb Albània els ha faltat ben poc per classificar-se per a la repesca que dona accés al mundial. Com veu la selecció?
Hi ha molts jugadors que venim del sub-21, que hem jugat junts molt de temps i és una selecció que no he vist en els últims temps. Ens ha faltat poc per fer història a Albània, però no va poder ser. Espero que ho puguem fer ara a l’Eurocopa. Sempre ho dic, que lluitaré fins al final per veure Albània en un mundial.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)