Els nivells d'autoestima van decantar la balança a favor del Sevilla en un partit igualat, ben competit pel València, però en què l'equip de Sampaoli, acostumat a competir per títols, a fer-ho en qualsevol circumstància, no va necessitar la seva millor nit per quedar-se els punts.

El València, al contrari, va fer mèrits per puntuar en un escenari difícil, va competir amb més autoritat que de costum, però li va faltar el tarannà que ha perdut en els últims anys per rematar la feina.

Cesare Prandelli va redibuixar el conjunt valencià amb una línia de tres centrals –Abdennour, Garay i Mangala– i dos carrilers –Cancelo i Siqueira– per contrarestar les particularitats del Sevilla. I va aconseguir lligar de mans els andalusos, que, sense Nasri i amb poques aparicions del Mudo Vázquez, no van tenir gaire fluïdesa. I fins i tot quan Garay, en un rebot desafortunat, va introduir la pilota a la porteria de Diego Alves, el València no es va descosir. Prandelli va reaccionar desfent el seu bloc defensiu per donar entrada a un Munir que ràpidament va aplicar anestèsia al partit empatant després d'un gran desmarcatge i una definició quirúrgica.

Però com si el destí –depressiu el dels valencians i triomfant el dels sevillans– estigués escrit per als dos equips, Nico Pareja va comparèixer per foradar novament la porteria d'Alves amb una rematada des de la frontal que ja deixava poc marge de maniobra a un València que va desplegar una versió més que potable, que va poder endur-se un punt en un xut final de Gayà –Rico va intervenir providencialment–, però que va tornar a casa amb les mans buides i continua en una situació molt delicada en les profunditats de la taula.