Internacional

JORGE FOSSATI

SELECCIONADOR DEL QATAR

“Hi ha països que lluiten per desprestigiar Qatar”

Contractat d'urgència a final del 2016, l'uruguaià esgota les possibilitats dels qatarians de ser en el mundial de Rússia

“Aquest país no pot guanyar un mundial a curt termini”, admet

Xavi Hernández porta un entrenador a dins, transmet una passió molt forta pel joc
El futbol a Qatar ha evolucionat, però progres- sivament, no ha estat una gran eclosió
Els veig cada dia anant a treballar i no he vist cap obrer en condicions infrahumanes

Jorge Fosatti (Montevideo, Uruguai, 1952) fa una dècada que viu a cavall entre la seva Montevideo natal i Doha, una ciutat que ha vist créixer de manera desorbitada. Institució com a porter del Peñarol, amb què va guanyar cinc campionats uruguaians en la dècada dels setanta, com a entrenador ha combinat el fervor de l'Amèrica del Sud (ha treballat a l'Uruguai l'Equador, el Paraguai i el Brasil) amb l'exotisme de l'Orient Mitjà, des d'una experiència a l'Aràbia Saudita fins a un estret vincle amb Qatar, al qual dirigeix des del setembre en un intent desesperat per ser a Rússia 2018. Una fita difícil per als qatarians, que reben aquesta tarda Iran, un dels gegants asiàtics.

Què li diuen els qatarians? Què li demanen?
Resultats, com a qualsevol entrenador. La selecció havia començat la classificació mundialista de manera defectuosa, amb dues derrotes, i la missió era revertir la situació i poder complir l'objectiu, que segueix sent estar a Rússia l'estiu vinent. És difícil, però mentre hi hagi possibilitats ho intentarem. Conec el país, ja en vaig ser seleccionador el 2007, aleshores ho vaig haver de deixar per una operació, però la federació sempre ha comptat amb mi, m'ha proposat el càrrec en diverses ocasions i ara que està en una situació difícil, vaig sentir que era el moment. No podia dir que no.
Vostè va aterrar per primera vegada a Doha l'any 2007. Com era?
En realitat jo vaig trepitjar Qatar per primer cop el 2005, convidat per les autoritats de l'Al-Sadd, per conèixer el país i el club i per parlar de la possibilitat de fer-me càrrec de l'equip. I el record que tinc de la ciutat de Doha, és que era la meitat del que és avui. En deu anys, el que ha crescut aquest país és monstruós. Des d'aleshores, he viscut entre Qatar i l'Uruguai, i cada vegada que torno em costa reconèixer la ciutat... És inexplicable com s'ha transformat en deu anys i com continua canviant ara, amb el mundial en l'horitzó.
I el futbol ha canviat tant en una dècada?
Ha evolucionat, però progressivament. No podem dir que hagi pujat tres o quatre graons de cop. Es va millorant el nivell, però no ha estat un creixement explosiu, sinó que s'està elevant el nivell de mica en mica amb una feina molt conscient i eficaç que s'està fent en l'àmbit de la formació a través de l'acadèmia Aspire, un centre d'alt rendiment d'una magnitud difícil d'explicar. Jo no he vist mai res igual, i algun viatge duc sobre les espatlles...
I amb el mundial d'aquí a cinc anys, en quin moment està el futbol qatarià?
La feina amb els joves està donant resultats. La selecció sub-17 i especialment la sub-20, que és la teòricament pensada per competir el 2022, està mostrant bons talents i bona capacitat dels jugadors, que estan treballant amb entrenadors preparadíssims.
Però aquests nois no viuen en una bombolla? No creu que els falta el condiment social de jugar al carrer, de respirar-ho des de nens, com pot passar a l'Uruguai?
És evident, al meu país els infants porten el futbol a la sang des que neixen, i es va transmetent de generació en generació, però no crec que a Qatar falti passió, en tot cas el que falta és població. Habitants amb sang qatariana només n'hi ha 300.000, la població d'un barri de Barcelona o de Madrid. Pensar en grans èxits esportius amb equips fets de qatarians purs és una utopia. Una altra cosa és captar talents d'altres parts del món, fer-los evolucionar aquí i tenir-los com a futurs esportistes del país.
Però a Qatar es veuen guanyant, per exemple, un mundial?
No crec que el somni a curt termini sigui aquest. I parlo dels dos propers mundials. Aquest és un país que evoluciona molt, però les autoritats, com a mínim les que jo conec personalment, gent d'altes esferes, són persones molt apassionades per l'esport. Aquí existeixen totes les disciplines, es busca evolucionar-ho tot, perquè els que manen són esportistes. L'actual emir va ser jugador de tennis professional i és gent intel·ligent i racional. Òbviament que volen millorar i somiar ser els millors, però també són conscients que no per ser organitzadors el 2022 s'han d'exigir guanyar un mundial.
Un internacional uruguaià es forma jugant partits de copa Libertadores, un torneig duríssim ambientalment i futbolísticament, en què hi ha molta pressió. A Qatar, en canvi, tot funciona en acadèmies. No creu que hi ha un abisme amb el que es poden trobar en un mundial?
Aspire intenta estar present en el major nombre d'esdeveniments i de campionats possibles i els fan jugar permanentment en una atmosfera competitiva. Cada dos per tres, venen equips joves del Barça, del Madrid, del PSG, del Manchester United... dels millors equips del món. Després, en l'aspecte ambiental, hi ha coses que per més interès o diners que tinguis són com són i els escenaris que et pots trobar en una Libertadores, en què jo, com a porter que era, moltes vegades tenia por d'anar cap a la porteria, no els trobes. Però la Champions League d'Àsia també té escenaris durs i quan els joves arriben a primera amb un club es troben situacions de pressió.
On ha passat por vostè, a l'Àsia?
Por no, perquè ja he viscut moltes coses, però no cal anar gaire lluny, simplement creuant la frontera a l'Aràbia Saudita jugues en estadis plens, amb aficions calentes i que et fan sentir visitant de veritat. I ja no parlo d'altres països com Síria, l'Iraq i el Líban, on malauradament avui no es pot anar per situacions polítiques, on el futbol es viu de manera tan calenta com a l'Amèrica del Sud.
Reben l'Iran, líder del grup, en un dels darrers intents per ser a Rússia 2018...
No negaré que ho tenim extremadament complicat. L'Iran és una de les grans potències del futbol asiàtic, té molts internacionals jugant a Rússia i en altres països d'Europa. Són molt poderosos, però entrarem al camp amb la consciència que els podem complicar la vida.
Jugar un mundial abans del seu mundial, el de Qatar 2022, què significaria?
Seria d'una importància capital per al desenvolupament del futbol qatarià. És complicat, perquè no tenim fàcil assolir la tercera plaça, que dona accés al play-off [actualment l'ocupa l'Uzbekistan, amb cinc punts més que els qatarians], però en cas que ho aconseguíssim s'hauria de valorar molt bé com s'utilitza l'experiència a Rússia. En cap cas em sembla que s'hagi de plantejar com un mundial qualsevol, sinó com un pont d'experiència pensant en el 2022.
Hi ha sospites de tot tipus al voltant de Qatar com a país. Arriben aquestes crítiques? Preocupa la imatge que es té a l'exterior?
A Qatar arriba tot, perquè si una cosa té, és que és un país amb una llibertat d'expressió i de premsa absolutes. A casa jo puc veure la televisió espanyola, la RAI italiana, canals sud-americans... arriba tot i de totes les ideologies polítiques. És clar que arriben els comentaris i les opinions de fora. I algunes són conscients i sinceres, però també n'hi ha d'altres que són interessades. No oblidem que hi havia altres països interessats a organitzar el mundial i que es van enfadar amb l'elecció. I no escatimen esforços per intentar desprestigiar Qatar. Jo visc aquí i, òbviament, tot el tema de suborns en les votacions se m'escapa, perquè no estic en aquesta esfera, com em passaria si visqués al Japó, Espanya o l'Uruguai, però pel que fa a la construcció dels estadis, jo veig cada dia els obrers anar a treballar i no veig que ningú ho faci en condicions infrahumanes. Per exemple, sé que alguns països del món estan important els cascs que utilitzen els treballadors d'aquí amb un sistema d'aire condicionat. I parlo des de la meva mirada i sense ganes de mentir o d'ocultar informació. No dic que no passin coses, només puc oferir la meva experiència.
Ha coincidit amb Xavi Hernández? Detecta un futur entrenador en ell?
Vam estar parlant ahir, perquè la selecció s'entrena a l'estadi de l'Al-Sadd. No tinguin cap dubte que Xavi porta un entrenador a dins, perquè la passió que transmet és molt gran. Abans o després dels seus entrenaments participa amb els de la sub-17 i els de la sub-18... i això algú de la seva entitat només ho fa perquè ho sent i li agrada. Després sempre hi ha un procés d'aprenentatge que haurà de cobrir, perquè no és tan fàcil com algú es pot creure creuar la ratlla del terreny de joc a la banqueta, però només per l'amor que sent pel joc i que transmet, fa pensar que té les capacitats per dirigir un grup.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)