Mentre la majoria dels seus companys de generació desgranen els seus darrers dies de futbol en destins còmodes com ara la Xina, els Emirats i els Estats Units, Dirk Kuyt (Katwijk, Holanda 1980) va decidir que el seu final de trajecte havia de tenir lloc a Rotterdam, una ciutat amb poc glamur i un destí a priori gens plàcid. Quan va signar el seu contracte de retorn, el Feyenoord enllaçava 17 anys en blanc en la lliga holandesa i èpoques de penúries i vergonyes, com el 10-0 que li va clavar el PSV Eindhoven a finals del 2010, una de les golejades més sonades de la història del campionat holandès.

Però Rotterdam, un dels ports més grans del planeta, ciutat industrial i treballadora, sempre rivalitzant amb la màgia dels canals d'Amsterdam, està en l'ADN de Kuyt, que si bé es va criar a Koatwijk, a mig camí entre les dues ciutats més emblemàtiques dels Països Baixos i, si bé va debutar a primera divisió amb l'Utrecht, es va acabar fent un home al Feyenoord. I a diferència de la majoria dels seus companys de viatge, com Robin van Persie, Wesley Sneijder i Arjen Robben, que sempre van disposar de la complicitat del talent, amb la destresa d'un predestinat, al capità feyenoorder no li va quedar més remei que construir la seva carrera pedra sobre pedra, del terra fins al cel. I el cel de Kuyt és Rotterdam. “He jugat una final de la Champions, també una final i una semifinal del mundial, però res es compara amb aquest moment”, proclamava diumenge l'ariet, encara sobre la gespa de De Kuip, la famosa banyera, on un hat-trick seu va retornar el Feyenoord al cim del futbol holandès, campió de lliga 18 anys després i superant ni més ni menys que l'Ajax en l'esprint final.

Als 36 anys i quan la seva trajectòria, campió en clubs de primer ordre com ara el Liverpool i el Fenerbahçe l'avalaven per tenir un retir daurat, Kuyt va escollir tornar al port a treballar, a embrutar-se les mans per un sentiment. “Quan vaig signar fa dos anys, ho vaig fer perquè volia aquest títol”, va revelar el punta, emblema d'un equip dirigit per Gio van Bronkhorst i en què, independentment de tenir més o menys brillantor futbolística, tothom ha estat preparat per arromangar-se, des de Kuyt fins a Tony Vilhena, un dels futbolistes més talentosos de l'equip però també equipat amb una bona dosi de sacrifici, passant per Karim el-Ahmadi, fill de la vasta colònia de marroquins assentada a Holanda i també amb un afinat esperit obrer.

“Amb Kuyt, l'avantatge que tenim és que ell sempre està disposat a treballar. Algun dia l'hem hagut de posar en posicions que no li agraden tant i ell sempre hi està disposat”, va proclamar Rafa Benítez el 2008, quan el dirigia al Liverpool. Ha passat pràcticament una dècada, però res ha canviat. Ben entrat en la trentena, Kuyt ha jugat fins i tot de migcampista aquesta temporada al Feyenoord i, fins i tot quan la crítica no l'ha acompanyat, en uns darrers mesos en què ha perdut cert protagonisme, ha mantingut sempre la humilitat per bandera. “La premsa ha escrit que jo acceptava un rol més secundari, però no és cert, he volgut jugar sempre”, confessava diumenge l'internacional holandès: “Els meus quatre fills em preguntaven cada dia pel títol, i em moria de ganes de poder ajudar.” “Però malgrat que no estava jugant tant, en les últimes setmanes estava esmolat com un ganivet, sabia que la meva hora acabaria arribant.” I el seu moment va ser diumenge, contra l'Heracles, amb De Kuip ple a vessar, amb els carrers de Rotterdam inundats, amb el Feyenoord preparat per tornar a regnar, que Dirk Kuyt va completar la seva oda al treballador.