A cops de cintura de Dani Ceballos i alliberada per les canonades de Saúl Ñíguez, la selecció espanyola va acabar desfullant la proposta d’una Itàlia competitiva, il·lusionada amb una generació estimulant però que no va poder correspondre al talent d’una fornada de jugadors assenyalats, citats a Polònia amb la clara missió d’assolir la glòria i que divendres tindran la seva nit esperada en la final gràcies al hat-trick del migcampista de l’Atlético de Madrid.

Estava escrit que s’enfrontaven dues seleccions ben cuinades, amb joves veterans, de trajectòria contrastada tot i tractar-se d’un torneig encara formatiu. I la maduresa d’italians i espanyols va quedar corroborada des del principi a Cracòvia, amb uns azzurri ben mentalitzats sense la pilota, partidaris d’una pressió punyent i d’un replegament coral quan va ser necessari. A partir d’aquí, la rojita, sempre responsable de la iniciativa, va haver d’anar escrutant camins per on començar a debilitar l’equip de Luigi di Biaggio.

Al combinat estatal li va costar en el tram inicial, però de mica en mica va trobar arguments sobre els quals començar a construir, amb Dani Ceballos, que neteja qualsevol acció de pressió amb una categoria envejable, i Asensio, que sent els galons i els assumeix amb una naturalitat exultant. De recursos inacabables, capaç de conduir en velocitat, de buscar la profunditat, però també d’organitzar i ser fluid en la distribució, el mallorquí va contribuir activament a aquest procés de maduració de jugades, sempre amb l’intent de sobrepassar la pressió de Benassi, Pellegrini i Gagliardini, molt mentalitzats, i buscar posicions més avançades, on Deulofeu va intentar sorprendre a cama canviada, encarant Calabria, company seu al Milan, i desafiant també un amic seu, Donnarumma, primer amb un córner directe i després amb un xut tou que va poder controlar el porter azzurrini.

Afermada, amb Marcos Llorente abraçant molt camp, Espanya va transmetre sensació de seguretat, però també es va haver de cuidar de les rèpliques italianes, amb l’esquerra de Bernardeschi i el potencial físic de Petagna com a principals amenaces, però també exposada a elements menys habituals, com una arribada de segona línia de Pellegrini que va obligar Kepa Arrizabalaga a irrompre en el xoc.

Neutralitzada en la primera meitat, Espanya mai va perdre el pols del que volia plasmar i, sobretot, va tenir en Ceballos i Saúl Ñíguez dos futbolistes il·luminats, que en la represa van trobar la clau del partit. El primer amb un recital de recursos, de sotanes i de cops de maluc per deixar italians en el camí i el segon, el de l’Atlético, menys espectacular en el tràmit però devastador en les seves aparicions. Entre tots dos van trencar la nit de Cracòvia. Ceballos, amb una passada entre les cames d’un defensa italià perquè Saúl, venint des del darrere, aconseguís foradar per primera vegada l’allargada silueta de Donnarumma.

El sevillà, a més, pur ingeni, va provocar la segona groga de Gaglardini, aplanant més el camí d’una Espanya que no va trontollar ni tan sols quan Bernardeschi, entre un mar de cames, va trobar el fons de la porteria de Kepa Arrizabalaga. La rojita es va divertir competint i Saúl es va encarregar de donar l’estocada a una Itàlia que va acabar corrent molt darrere de la pilota. Amb un martell a la cama esquerra, el migcampista il·licità va afusellar Donnarumma amb un xut des de la distància i va consolidar una actuació portentosa aprofitant una passada enrere de Marco Asensio per segellar el passaport per a la final, en la qual Espanya buscarà contra Alemanya el seu cinquè títol en la història del torneig.