Quan els ulls del món ja s’havien posat sobre la Gávea, la seu del Flamengo, expectants, esperant els primers moviments d’un adolescent anomenat Vinicius Júnior, elevat a estrella prematura per elecció de Florentino Pérez, un crit des del turó de São Januario ha reclamat de sobte l’atenció de Rio de Janeiro.

Perquè era un crit de gol, i sobretot perquè era de Paulo Henrique Sampaio Filho (Rio de Janeiro, Brasil, 2000), un Paulinho més, però no un qualsevol. Perquè diumenge, lluint la samarreta del Vascõ da Gama, el mateix club que va presentar al seu dia Romario al món, va convertir-se en el primer jugador nascut al segle XXI en marcar un gol en el campionat brasiler. I no content, en va fer dos. I tot, en la seva primera titularitat amb el Gigante da Colina, per tombar l’Atlético Mineiro a Bélo Horizonte. “De petit veia els partits de Fred a l’Olympique de Lió i al Fluminense. Avui he tingut l’oportunitat de jugar contra ell, de poder donar victòries al Vasco, que es cridi el meu nom. Treballo així, confessava el menino, que va atacar l’espai, aprofitant una passada profunda de l’argentí Escudero per desvirgar-se i va replicar amb un magnífic colpeig des de la frontal per sortir d’un anonimat que amenaça amb no tornar mai més. Ja que al dia següent, el jove atacant carioca ja era portada de tots els diaris.

Perruquer i assentat Vila da Penha, al nord de la cidade meravelhosa, a la zona humil de la capital carioca, el pare de Paulinho, Paulo Henrique, encara recorda partits de Romario amb la samarreta de l’Estrelinha, club fundat pel pare del Baixinho i on es va començar a forjar la seva llegenda. Impressionat per la qualitat d’aquell davanter menut, mandrós però d’un talent infinit, de qui acabaria comandant tot el país al mundial del 1994, Paulo Henrique va decidir dir-li Romario al seu fill gran, com a homenatge i qui sap si amb l’esperança de poder engendrar també la seva pròpia història. Però el destí va ser selectiu i no va ser Romario qui va arribar al món amb un do. Va ser el petit, Paulinho. “No s’assembla molt a Romario en la manera de jugar, però sí que és un noi molt especial”, reconeix Marcus Alexandre, el seu entrenador els últims anys, als equips sub-17 i sub-20 del Vasco da Gama. “Li agrada tenir una referència al davant, poder tenir llibertat per darrere, ja sigui a la banda o de mitjapunta”, confirma Rodney Gonçalves, també tècnic a les categories inferiors del club carioca.

Captat pel Vasco l’any 2010, quan jugava a futbol sala al Madureira, Paulinho ha evolucionat ràpid, passant de ser migcampista a atacant i cremant etapes a les categories de base del vascão amb precocitat. “És que és molt intel·ligent, llegeix bé els espais, és hàbil, amb moltíssima determinació quan apareix en els partits i té una bona finalització”, defineix Alexandre sobre un futbolista que no ha trigat a irrompre des de l’ombra de Vinicius, amb el qual ha comandat la canarinha a ser campiona de sud-Amèrica sub-15 i sub-17. Però a diferència del jove talent del Fla, quan Paulinho ha tingut l’oportunitat ha respost amb una maduresa sorprenent. El tècnic del Vasco, Milton Mendes, amb una enorme valentia, ha donat l’oportunitat a diversos joves de treure el cap entre els grans i Paulinho ha colat tot el cos. “A més del talent que té, és un noi molt centrat, amb els objectius molt clars i molt enfocat per una família que ha sabut centrar-lo”, assegura Alexandre sobre el noi, a qui els pares, conscients que tenia una habilitat especial, sovint no el deixaven jugar al carrer amb els altres nens. Amb la referència de Romario sempre present, admirador de Fred i Cristiano Ronaldo, de qui destaca la seva disciplina, Paulinho ha caigut com un tro als carrers de Rio. “Hem de ser prudents, anar a poc a poc”, reclama Mendes. Però al club, al Vasco, les pulsacions no li tremolen: “A aquest noi no el canviarà res, ja va venir de ser un dels millors jugadors del sud-americà sub-17 i tot va seguir molt calmat. És una persona humil, sap que encara li falta treballar molt”, remata Marcus Alexandre sobre el nou Menino da Colina.