En poc més de tres mesos, Marcelino García Toral ha transformat el València a consciència. Lluny d’aquell equip esbiaixat, erràtic i previsible que va estar a un pas de consumar el descens el curs anterior, l’arribada del preparador asturià ha permès a l’entitat de la ribera del Túria portar la pau després d’anys convulsos i, el que és més important, recobrar la confiança i l’autoestima amb un projecte que torna a il·lusionar el valencianisme.

Designat pel director general, Mateu Alemany, per ser l’encarregat de reflotar la nau valencianista, Marcelino s’ha convertit en el màxim referent d’un club ressorgit de les cendres. Invicte, segon a la classificació després de deu jornades i amb una solidesa i un poder ofensiu incontestable, el València camina amb pas ferm impulsat pel segell d’un Marcelino que ha dotat el club de la identitat perduda en els darrers anys.

En aquesta espiral de positivisme que viu l’entitat emergeix la figura de Carlos Soler, un dels futbolistes que lluu amb llum pròpia aquests dos primers mesos de competició. El migcampista valencià, una de les poques notícies positives la temporada passada amb el seu debut en el primer equip per decisió de Prandelli, s’ha erigit en un dels estendards del nou projecte de Marcelino. Format a l’Acadèmia del València, Soler ha deixat enrere l’etiqueta de futbolista revelació per convertir-se en una realitat, ara sota les ordres d’un Marcelino que una vegada més ha demostrat ser un tècnic capaç de treure el millor rendiments dels seus jugadors.

La presència en el doble pivot de Parejo i Kondogbia, afegit a l’hermètic 4-4-2 de Marcelino, deixaven Soler en una situació complicada. No obstant això, lluny de perdre influència en el joc en veure’s escorat a la banda, la decisió de Marcelino s’ha demostrar com una de les decisions més encertades.