L’Amèrica Llatina ha marcat les pulsacions futbolístiques d’un país saxó com Irlanda del Nord. Allà, a Mèxic 86, el Green and White Army va enterrar uns somnis que no s’havia atrevit a recuperar fins que l’estiu del 2014, quasi tres dècades després de la seva darrera participació en un mundial, va travessar novament l’Atlàntic, aquesta vegada per enfrontar-se amb l’Uruguai i amb Xile en dos amistosos de preparació per a la competició de Brasil. “Aquell viatge ens va canviar la mentalitat”, va explicar ahir el CEO de la federació nord-irlandesa, Patrick Nelson, al diari The Guardian: “En el futbol internacional, o formes part dels grans tornejos o formes part de la seva preparació. I durant la gira per Xile i l’Uruguai ens vam demanar: i no seria bonic que algú ens fes de sparring a nosaltres en un torneig d’aquests?”

Un interrogant que no es va perdre amb el vent i que ha empès la Irlanda britànica a desafiar un destí eternament gris gràcies a la contribució d’un entrenador, Michael O’Neill, que ha sabut fer del defecte virtut. Arribat a la banqueta de l’equip nord-irlandès el 2011, procedent del Shamrock Rovers, ha sabut treure tot el suc d’un grup de futbolistes sense excessiu talent més enllà del seu capità, Steven Davis, i de l controvertit Kyle Lafferty. Sense aquesta dosi de creativitat, O’Neill s’ha abraçat a l’ordre d’un entrellat defensiu amb tres centrals i carrilers i a la seva fiabilitat a Windsor Park, la seva casa a Belfast, on només ha perdut 3 dels 15 partits que ha disputat des d’aquell estiu del 2014. En el camí a Rússia 2018, de fet, només Alemanya va ser capaç de guanyar-hi punts i els nord-irlandesos es van guanyar una plaça en la repesca encaixant tan sols sis gols en deu partits, alimentant la seva bona sintonia després d’una Eurocopa de França en què, amb futbolistes com McGovern i el carismàtic Will Grigg a punt de quedar sense club, l’exèrcit verd-i-blanc va competir fins als vuitens de final.

Ara, a les portes de Rússia, els britànics saben quina és la fórmula per intentar batre una Suïssa molt més abundant en talent i desequilibri individual. “Necessitem partits ajustats, perquè no crec que ens en sortim si juguem a un marcador amb molts de gols”, va admetre O’Neill, molt conscient de que el passaport mundialista depèn en gran part de la resistència dels seus aquest vespre a Belfast per continuar donant volada als seus somnis: “És clau no concedir gols a Windsor Park perquè no som un equip dotat per sortir en la tornada a Basilea a dur la iniciativa.”