Aquest vespre els jugadors del Liverpool i del Real Madrid saltaran a la gespa de l’Olímpic de Kíev amb l’objectiu d’escriure una nova pàgina en lletres d’or en la història dels seus respectius clubs, dos dels més llorejats del vell continent. Ambdós equips, amb trajectòries centenàries, contribuiran, més enllà del resultat, a afegir un nou episodi a la llarga crònica de l’estadi que acollirà la seva lluita pel ceptre futbolístic europeu. No en va l’Olímpic de Kíev és un recinte esportiu carregat d’història que ha estat testimoni dels principals esdeveniments que han marcat la darrera centúria.

La idea de la seva construcció es remunta a 1914, quan l’actual capital d’Ucraïna era un important centre comercial de l’Imperi Rus, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial va impossibilitar que es materialitzés. El projecte va ser reprès després del triomf de la Revolució bolxevic, però una nova guerra, en aquest cas el conflicte civil que va oposar l’Exèrcit Roig amb els partidaris del vell tsarisme, va aparcar-ne de nou la construcció. No va ser fins al final d’aquest combat que les autoritats comunistes van poder fer realitat el somni d’un nou estadi per Kíev, construït aprofitant la celebració de l’Espartaquíada ucraïnesa en una ciutat que, tot i la seva importància, havia vist com Khàrkhiv es convertia en la capital de la república socialista d’Ucraïna.

L’estadi, que va ser impulsat amb especial entusiasme per Lajos Gavro, aleshores cap militar de la regió de Kíev, va ser inaugurat el 12 d’agost de 1923 i batejat amb el nom d’Estadi Roig Lev Trotski, en honor del comissari del poble per a la Guerra i dirigent històric de l’Exèrcit Roig. Aquesta denominació, però, només va estar vigent durant el primer any de vida del nou estadi, abans fins i tot de la caiguda en desgràcia de qui li donava nom. Entre 1924 i 1936, doncs, el terreny de joc va ser conegut senzillament com a Estadi Roig al mateix temps que acollia els principals esdeveniments esportius de la regió de Kíev.

La decisió de les autoritats soviètiques de traslladar la capital de la república d’Ucraïna de Khàrkhiv a Kíev, presa el 1934, va tenir un gran impacte sobre l’Estadi Roig, que va ser objecte d’una important remodelació alhora que canviava la seva apel·lació per la d’Estadi de la República, una denominació que, entre 1936 i 1938, va anar acompanyada del nom de Stanislav Kosior, el secretari general del Partit Comunista Ucraïnès.

La voluntat de convertir el nou Estadi de la República en un dels més moderns de la Unió Soviètica va provocar que, poc després de la seva primera remodelació, el complex esportiu fos objecte d’una nova reforma apadrinada per Nikita Khrusxov, el successor de Kosior al capdavant del comunisme ucraïnès.

El 22 de juny de 1941 era la data establerta per a la inauguració del nou Estadi de la República Nikita Khrusxov amb un partit que havia d’enfrontar al Dinamo local amb el CSKA de Moscou, el club de l’Exèrcit Roig. Hores abans del partit, però, l’exèrcit nazi va atacar la Unió Soviètica. Les bombes de la Luftwaffe que van caure sobre Kíev aquell mateix dia van impossibilitar la disputa del matx. Tot i així, la cerimònia d’inauguració de l’estadi no va ser formalment cancel·lada i un cartell a les portes del recinte esportiu va anunciar que l’acte quedava “posposat fins després de la victòria”.

Malgrat aquest optimisme, l’ocupació nazi de Kíev, materialitzada el setembre de 1941, es va perllongar més de dos anys, fins al 6 de novembre de 1943, quan les tropes alemanyes van abandonar la capital ucraïnesa i, en la seva política de terra cremada, van causar importants danys a diferents edificis, entre els quals l’estadi reformat a iniciativa de Khrusxov. De fet, durant la dominació alemanya de Kíev les autoritats nazis van aprofitar-se de la infraestructura esportiva, que van designar amb el nom oficial d’Estadi de tots els Ucraïnesos, i la van convertir en seu d’un nou club, el Rukh (Moviment, en ucraïnès), que, igual que van fer alguns sectors nacionalistes del país, va acceptar l’autoritat nazi i va esdevenir-ne còmplice. Aquest nou club va ser impulsat per Xvetsov, un dels grans futbolistes locals de l’època, que fins a l’ocupació nazi vestia la samarreta del Zheldor, l’equip dels ferroviaris. Un exemple d’aquesta complicitat és el partit que, el 12 de juliol de 1942, va servir per inaugurar formalment l’Estadi de tots els Ucraïnesos i que va enfrontar el Rukh i un combinat de l’exèrcit nazi, un matx que va acabar, per cert, amb victòria local, això sí, en un clima d’evident confraternització amb l’ocupant.

L’alliberament de Kíev va provocar que les autoritats soviètiques, en recuperar el control de la ciutat, volguessin reprendre la inauguració de l’estadi que s’havia vist frustrada arran de l’atac nazi contra la Unió Soviètica. Així doncs, el 25 de juny de 1944, tres anys després del que estava previst, es va disputar el partit entre el Dinamo de Kíev i el CSKA de Moscou que va servir per inaugurar l’Estadi de la República Nikita Khrusxov. L’aclaparadora victòria moscovita per 0-4 no va esguerrar una festa on s’hi va poder accedir amb les velles entrades de la inauguració frustrada de 1941.

L’estadi va mantenir el nom de Khrusxov fins al 1962, quan va passar a anomenar-se Central, segurament defugint el culte a la personalitat, sobretot de Stalin, que Nikita Khrusxov havia criticat amb duresa des del càrrec de secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica que en aquell mateix moment exercia.

La nova efemèride històrica que va marcar l’esdevenir de l’actual estadi Olímpic va ser la commemoració del cinquantè aniversari de la Revolució d’Octubre de 1917 que es va celebrar el 1967. Poc abans d’aquesta commemoració i coincidint amb l’expansió de la ciutat de Kíev, que va veure com la seva població creixia exponencialment i s’atansava als dos milions d’habitants, l’estadi Central es va renovar i va ampliar la seva capacitat fins als cent mil espectadors.

No seria, ni de bon tros, el darrer fet històric que marcaria l’evolució d’aquest complex esportiu. El 1977, fruit de la decisió de convertir Kíev en subseu olímpica dels Jocs que el 1980 havien de celebrar-se a Moscou, l’estadi va ser de nou profundament renovat. Anomenat novament Estadi de la República, el recinte va acollir diversos partits de l’Olimpíada moscovita, entre els quals els d’una més que discreta selecció espanyola que no va poder passar de tres tristos empats contra Síria, Algèria i l’Alemanya democràtica.

El darrer gran canvi arribaria amb la independència d’Ucraïna (1991), que va comportar que el de la República assolís l’estatus d’estadi nacional, convertit en seu permanent de la nova i flamant selecció ucraïnesa. Ja amb la plena sobirania del país, el complex va ser novament rebatejat el 1996 assumint el nom d’Olímpic pel qual se’l coneix avui en dia. Des d’aleshores, dues reformes (la darrera arran de la designació de l’estadi com a seu de la final de l’Eurocopa de 2012, un partit en el qual la selecció espanyola es va refer del trist paper en aquell mateix recinte en els Jocs de 1980 i va esclafar Itàlia alçant-se amb el triomf continental) han convertit l’Olímpic en un dels complexos esportius més moderns d’Europa. Un fet que no evita, però, que continuï sent un estadi amb molta història.