Internacional

Política i esport

El maig futbolístic

El maig del 1968, ara fa 50 anys, París es va convertir en l’epicentre d’una revolta social que, encapçalada pel moviment estudiantil, va sacsejar tots els àmbits de la vida francesa, incloent-hi el futbol

En plena vaga general, un grup de jugadors van ocupar la seu federativa francesa reclamant que el futbol tornés a mans dels futbolistes

El 22 de maig un grup de futbolistes de clubs amateurs de París i el seu cinturó roig van assaltar la federació

L’ocupació de la Sorbona i el seu posterior desallotjament, el 2 de maig del 1968, ara fa tot just mig segle, van marcar l’inici d’un mes de maig en què les mobilitzacions dels estudiants francesos van estendre’s com una taca d’oli arreu del país fins al punt de convertir-se en el desencadenant d’una revolta social de caràcter global que va posar contra les cordes el govern del general De Gaulle i que semblava, fins i tot, capaç d’enderrocar el capitalisme francès.

Aquesta rebel·lió, sorgida de les protestes estudiantils contra la guerra del Vietnam i dels anhels de més llibertat de les noves generacions de joves francesos, va passar, després dels fets de la Sorbona i de l’esclat de les barricades al Barri Llatí, de circumscriure’s a l’espai educatiu a convertir-se en una veritable revolució que va afectar tots els àmbits de la vida francesa, fins i tot el futbol.

Un element cabdal en aquesta eclosió revolucionària va ser la vaga general del 13 de maig del 1968, que va segellar una aliança entre obrers i estudiants amb l’objectiu comú d’enderrocar el poder. Aquella convocatòria va derivar en una vaga indefinida que va paralitzar el país i que va comportar la generalització de les ocupacions, no només dels edificis universitaris com la Sorbona, sinó també de grans fàbriques, com l’automobilística Renault, o d’edificis culturals, com el mític teatre de l’Odéon.

El 22 de maig, en un dels moments àlgids d’aquella vaga revolucionària, una nova ocupació va afegir-se als centenars que ja es produïen arreu del territori francès. A les vuit del matí, un grup de futbolistes de clubs amateurs de París i el seu cinturó roig, encapçalats pels redactors del Miroir du Football, una revista esportiva d’inspiració comunista, van assaltar la seu de la Federació Francesa de Futbol, situada al número 60 bis de l’avinguda de Iéna, al cor del setzè districte de París, un dels més luxosos de la capital francesa. Els ocupants, erigits en el Comitè d’Acció dels Futbolistes, van instal·lar-se als despatxos federatius i van canviar completament l’aspecte de la seu penjant una bandera vermella a la façana acompanyada de dues pancartes que proclamaven “El futbol, per als futbolistes” i “La federació, propietat dels 600.000 futbolistes”. Imitaven, amb aquesta acció, la manera d’actuar que els estudiants havien popularitzat a la Sorbona i que, al llarg d’aquell convuls maig del 68, s’havia escampat com una reguera de pólvora arreu del país.

En el moment de l’ocupació, els que hi participaven van fer públic el seu programa, que reivindicava “tornar als 600.000 futbolistes i als seus milions d’amics allò que els pertany: el futbol que els pontífexs de la federació els han expropiat per servir els seus interessos egoistes d’aprofitats de l’esport”. En certa manera, l’ocupació de la federació francesa va ser un dels primers actes de combat contra el futbol entès com a negoci. La voluntat dels ocupants era alliberar aquest esport de la “tutela dels diners de pseudomecenes incompetents que són a l’origen de la seva podridura” i fer de nou del futbol “allò que mai hauria d’haver deixat de ser: l’esport de l’alegria, l’esport del món de demà que tots els treballadors han començat a construir”.

Al mateix temps que ocupaven la seu federativa i feien públiques les seves reivindicacions, els participants en la protesta van retenir durant mig dia dos dels principals directius de la federació: el seu secretari general, Pierre Delaunay, acusat d’haver heretat el càrrec de mans del seu pare “com un vulgar Lluís XVI”, i Georges Boulogne, responsable dels entrenadors i futur seleccionador, a qui retreien el foment d’un “estil de joc físic ple de disciplina i de rigor en detriment d’un bell joc intel·ligent” com el que defensaven els romàntics del Miror du Football des de les seves pàgines.

El petit grup de futbolistes i periodistes que havien ocupat la seu federativa va veure com el volum de l’ocupació augmentava gairebé fins al centenar de persones gràcies a la difusió que se’n va fer a través de la ràdio. Diversos futbolistes amateurs de la regió parisenca van sumar-se a la protesta, com també van fer-ho André Mérelle i Michel Oriot, dos jugadors del Red Star, aleshores equip de la primera divisió francesa, que van ser els dos únics futbolistes professionals que van apropar-se a la federació per donar suport a les reivindicacions dels seus ocupants. Malgrat que no va arribar a trepitjar la seu federativa, Just Fontaine, una autèntica llegenda del futbol francès que tot just havia començat la carrera com a entrenador, va manifestar el seu suport als futbolistes amateurs que ocupaven la federació.

El sindicat francès de futbolistes no va manifestar el seu suport explícit als ocupants de la federació, excessivament revolucionaris als seus ulls. Tot i així, va donar suport a algunes de les seves demandes, com ara la que reclamava la fi dels contractes vitalicis que lligaven els jugadors als clubs fins a l’edat de 35 anys, una mesura que una de les grans estrelles del futbol francès, Raymond Kopa, havia considerat “esclavista”.

L’ocupació de l’edifici del 60 bis de l’avinguda de Iéna es va allargar sis dies, fins al 27 de maig, quan els participants en la protesta, molts d’ells també implicats en l’ocupació de les seves empreses fruit de la seva condició obrera, van decidir posar-hi fi perquè consideraven que l’objectiu de donar visibilitat a les reivindicacions ja s’havia assolit.

La decisió es va prendre poc abans que el president Charles De Gaulle convoqués eleccions a l’Assemblée Nationale, una mesura que va desactivar el moviment obrer i estudiantil que ocupava fàbriques i facultats i que va suposar, fruit de l’aclaparadora victòria electoral conservadora, la fi del somni de la transformació social que s’havia albirat aquell maig. Tot i així, el llegat d’aquells ocupants de la federació francesa, malgrat la derrota aparent del moviment revolucionari que representaven, no va ser ni de bon tros menor. La seva acció va obrir les portes a l’abolició definitiva del contracte vitalici, que va adoptar-se el 1973. Això sí, en els anys immediatament posteriors a la revolta, els seus protagonistes van ser objecte de persecució federativa. Els jugadors amateurs que havien participat en l’ocupació van veure com se’ls suspenia temporalment la llicència i els pocs professionals que s’havien implicat en la protesta van tenir dificultats per trobar equip a causa de l’etiqueta d’esquerrans que pesava sobre ells. A més, Georges Boulogne, el responsable federatiu dels entrenadors a qui els ocupants retreien el seu estil conservador va ser designat, el 1969, seleccionador nacional francès, amb unes idees que defensaven l’adaptació de l’esport a l’evolució de l’economia capitalista amb l’objectiu de fer més competitiu el futbol francès.

Per a la història queda, però, que el maig del 68, en el marc de la revolta generalitzada que es va viure a París i a França, un grup de romàntics van protagonitzar la que va ser la primera gran protesta contra la mercantilització del futbol. Un esport que volien alegre i popular, allunyat d’uns dirigents que el concebien només com un negoci.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)