Intentar ser dolç i alhora salat a vegades et condueix a una recepta insípida. Com a mínim en el futbol. I l’Uruguai està enclavat en un procés per decidir quin ha de ser el seu aroma, enmig d’una equació que el constreny entre el passat i el futur, entre les essències més arrelades d’un poble guerrer i l’evolució buscada cap a un paladar una mica més sensible. El seu seleccionador sub’20, Fabián Coito, reconeixia no fa gaire a L’Esportiu un intent d’acostar-se a escoles futbolístiques de millor toc de pilota, més acadèmiques en la construcció del joc, a més de l’intent de fomentar el sorgiment de migcampistes d’un nivell tècnic evolucionat, alguns dels quals ja estan sobre el tauler d’escacs, com ara Rodrigo Bentancur, Lucas Torreira, Giorgian de Arrascaeta o Matías Vecino. “El futbol uruguaià està canviant la seva filosofia, estem en un moment de generar futbolistes de bon peu i intentar jugar diferent”, ha defensat fins i tot Enzo Francesco. Però tot i la convicció del Príncipe, exfutbolista d’un talent natural únic i acostumat a conviure en l’entorn del River Plate, un club que sempre ha tingut pretensions estilístiques, l’última paraula recau a l’espatlla d’Óscar Washington Tabárez, a qui ha acompanya una aura de pragmatisme molt més evident.

L’Uruguai ha de decidir si vol endolcir la seva recepta, amb el risc de quedar-se a mig camí i que l’aposta per la pilota li faci perdre la rauxa. Perquè, per essència, els talentosos no sempre necessiten jugar amb un ganivet entre les dents. I contra Egipte, en la primera prova d’identitat per a la nova celeste, a la mínima que va poder Tabárez va retrocedir. Davant la impossibilitat d’ajuntar-se i de ser lúcid amb la pilota, El Maestro es va refugiar en el secret de tota la vida i va retirar del terreny de joc Nández i De Arrascaeta i es va abrigar en la vella guàrdia, amb el Cebolla Rodríguez i Carlos El Negro Sánchez per desencallar una estrena complicada contra una Egipte de cama dura i tàcticament ben treballada per Héctor Cúper. Al final, un córner, una rematada de Josema Giménez i el crit desofegat de Tabárez van maquillar els dubtes d’una selecció que busca respostes. Mentre Francescoli empeny cap a un cantó, un altre il·lustre, Diego Forlán, recela. “Tenim un parell de jugadors que juguen tècnicament un altre futbol. Però la resta no. No tenim laterals d’una gran capacitat ofensiva i en equips com ara Espanya o el Brasil els centrals juguen al mig del camp. Josema i Godín juguen al darrere”, va remugar l’exinternacional al Canal 12 de l’Uruguai. “En alguns moments vam ser un equip llarg”, ha reconegut també Rodrigo Bentancur, un dels nouvinguts a la celeste i cridat a canviar-li l’estil. Com tota transició, però, hi ha un temps d’indefinició difícil. I Tabárez l’ha de gestionar en ple mundial, amb el bàlsam d’una derrota mínima contra Egipte i la tranquil·litat de jugar el segon partit contra la dèbil Aràbia Saudita, però obligat a triar el seu camí. Des de la concentració de l’Uruguai a Nizhi Novgorod s’ha especulat amb una solució mixta, mantenir Vecino i Bentancur per dins, en el doble pivot, i buscar una via més pragmàtica a les bandes amb Sánchez, màxim assistent de la fase de classificació i el Cebolla. Veurem, però, si en l’intent de triar el sender del mig a Tabárez no li acaba quedant la recepta insípida.