Determinació balcànica

A dos dies de posar punt final a la cita mundialista de Rússia, tot són elogis per a la selecció de Croàcia. Més enllà del resultat que hi hagi en la gran final que es disputarà sobre la gespa de l’estadi Luzhniki de Moscou aquest diumenge, el combinat dirigit per Zlatko Dalic s’ha guanyat per mèrits propis l’estima i l’afecte d’una bona part del planeta futbolístic, rendit a la determinació i la voluntat d’una selecció amb un esperit de superació admirable. “No sé què dir. Això no és normal, és un miracle que tan sols pot assolir un gran equip, valent, que està disputant el torneig amb un gran cor”, destacava un emocionat Mario Mandzukic instants després d’acabar la pròrroga contra Anglaterra.

I és que, si alguna cosa ha caracteritzat Croàcia al llarg d’aquest mundial ha estat l’ofici que ha demostrat, sobrevivint a les condicions més adverses i encarnant la forta mentalitat dels combinats balcànics. “És un somni. És la final de la copa del món i a més la disputaré contra els meus amics. Som al 2018 i ara ens toca a nosaltres, som més forts, s’ha acabat recordar el 1998”, reclamava per la seva banda el porter Subasic, en referència a l’eliminació de Croàcia a mans de França ara fa vint anys.

Capaç de competir com ningú, la proesa assolida pels croats adquireix una major rellevància si tenim en compte les dificultats que ha hagut de superar el combinat balcànic, en haver de disputar tres pròrrogues consecutives –primera selecció en la història que arriba a una final així– i dues tandes de penals. “Passar a la final després de tres pròrrogues ens ensenya la força d’aquest equip. Això és històric, mereixíem la classificació per com vam jugar. Tot va ser molt emotiu, un orgull per a tots els croats”, reblava Rakitic, aleshores un dels milions de refugiats que, com Modric, van viure des de l’exili el conflicte iugoslau de finals de segle i que no van poder amagar la seva emoció en terres russes, un país que aleshores va donar suport a Sèrbia en la guerra dels Balcans.