No hi ha cap moment en què Santi Cazorla (Llanera, Astúries, 1984) pugui pensar que tot ha estat un somni. El seu calvari ha estat real. I continua sent-ho. Només li cal mirar-se la part anterior del braç esquerre cada matí per recordar quina és la seva realitat, per comprovar que el tatuatge commemoratiu del naixement de la seva filla India, llueix esborrallat, partit en dos. L’altra part viu ara desplaçada al seu turmell dret, a conseqüència d’un empelt de pell per suturar el seu taló d’Aquil·les. I mai millor dit.

Han estat vuit intervencions quirúrgiques, hores de soledat i 636 dies de no sentir-se futbolista. L’última vegada havia estat a l’Emirates, el 19 d’octubre del 2016, en una victòria plena de joia (6-0) de l’Arsenal contra el Ludogorets. Aquell dia, però, per a Cazorla va ser l’entrada en la foscor. Quasi entre llàgrimes, va demanar el canvi quan faltava més de mitja hora per al final, i encara que aleshores no ho sabia, seria l’última vegada que l’afició del nord de Londres li cantaria el seu “oooh Santi Cazorla”, amb el qual solia recompensar les seves contribucions al club.

Cazorla no tornaria a assaborir l’aroma del futbol fins que dilluns, en un partit sense cap més transcendència que començar a afinar les cames, a la ciutat esportiva del Vila-real, sense quasi públic, va poder comparèixer sobre un rectangle de joc. Amb l’Hèrcules com a espàrring en la pretemporada del conjunt groguet, allò no era precisament la Champions League. Però com si ho fos. I qui sap si l’inici d’una nova vida per al talentós mitjapunta asturià, que després d’haver abandonat l’Arsenal en veu baixa, ha vist com el club que el va cultivar li torna a allargar la mà. Encara que Arsène Wenger va reconèixer que es trobava en un dilema moral amb Cazorla, a qui s’acabava el contracte mentre lluitava per curar el seu turmell, l’adeu de l’alsacià va ser el de l’asturià, que ara ha acceptat el repte de guanyar-se un contracte. “Si tot surt bé i les sensacions són bones, Santi serà un reforç de luxe”, analitzava fa dies el tècnic groguet, Javi Calleja, company sobre la gespa en la primera etapa al club d’un Cazorla que no accepta caritat tot i la seva situació. “Al Vila-real no l’enganyaré, si veig que no hi puc estar, ho deixaré”, va reivindicar el mitjapunta abans de posar-se a caminar, novament vestit de groc, amb el 12 a l’esquena, el mateix dorsal amb què fa una dècada va conquerir l’Eurocopa, convertint un penal en la tanda contra Itàlia a quarts de final. El mateix amb què dilluns va comparèixer contra l’Hèrcules per tornar-ho a intentar, perquè el futbol torni a ser la seva vida.