Internacional

Política i esport

Temps colonials

El futbol va arribar a Tànger amb el colonialisme espanyol, que va fundar-hi, el 1912, l’Alfonso XIII FC, el primer club de la ciutat

Els diversos equips colonials espanyols van trobar resposta en entitats íntegrament marroquines, com el FC Moghreb, que representaven la comunitat nadiua

L’Alfonso XIII FC va haver de canviar el seu nom amb l’adveniment de la Segona República Espanyola

El Barça i el Sevilla saltaran diumenge a la gespa de l’estadi Ibn Battouta de Tànger per dirimir quin dels dos equips aconsegueix el títol de supercampió estatal. Amb aquest gest, el futbol espanyol imita bona part dels seus homòlegs europeus, especialment francesos i italians, que ja havien deslocalitzat la disputa de la seva supercopa amb l’objectiu d’ampliar públic i mercat. Sense anar més lluny, l’estadi tangerí, un recinte modern inaugurat fa tot just set anys, per bé que batejat amb el nom d’un històric viatger i explorador amazic, ja va ser l’escenari de la final de la supercopa francesa en les seves edicions del 2011 i el 2017.

Allò que resulta paradoxal, però, com a mínim històricament parlant, és que amb la disputa de la supercopa estatal torna a Tànger el futbol espanyol, el mateix que va iniciar la pràctica d’aquest esport a la ciutat marroquina. No en va, va ser a les beceroles del protectorat colonial espanyol al Marroc quan el futbol va començar a practicar-se de forma organitzada en aquest territori, el més septentrional del continent africà. De fet, el primer club nascut a Tànger va veure la llum el 1912 i va ser batejat amb el nom d’Alfonso XIII Fútbol Club, en honor de l’aleshores regent espanyol. Aquest equip estava integrat per membres de la nombrosa comunitat espanyola instal·lada a Tànger, on destacaven majoritàriament els soldats, un fet que dotava el club d’una inequívoca identitat espanyola i colonial.

El futbol va tenir una molt bona acollida a la ciutat nord-africana, com ho demostra que a l’Alfonso XIII, el club degà d’aquella Tànger colonial, s’hi van afegir posteriorment molts altres equips també d’una marcada identitat espanyola. És el cas de la Unión Tangerina, del Fútbol Club Iberia o de la Unión Deportiva Sevillana, aquest darrer devent el seu nom al fet que aplegava ciutadans originaris de la capital andalusa. Un procediment que van imitar la resta de comunitats nacionals presents a la ciutat, especialment la italiana i la francesa, que també van crear entitats esportives que agrupaven els seus connacionals.

La singularitat de Tànger, que va provocar que, des del 1923, la ciutat tingués un estatut especial que la convertia en una zona sota administració internacional (principalment espanyola, francesa i britànica), va tenir un evident impacte sobre l’evolució del seu futbol. Les pugnes entre francesos i espanyols pel control d’aquesta administració van propiciar que els clubs de Tànger competissin, en funció del seu origen, tant en les estructures futbolístiques hispàniques com en les franceses, els dos estats que es repartien, amb la seva ocupació colonial, el territori del Marroc.

Les vicissituds polítiques, doncs, van estar sempre presents en el futbol tangerí. Sense anar gaire lluny, el primer club de la ciutat, l’Alfonso XIII FC, va haver de canviar el seu nom amb l’adveniment de la Segona República Espanyola, quan va passar a convertir-se en el Centro Español FC, una entitat emparada per la Casa d’Espanya de la ciutat i que estava presidida pel cònsol estatal. Però no només la situació colonial i la proclamació republicana espanyola van incidir en el futbol local. També el primer franquisme va voler premiar el rol que la ciutat havia desenvolupat durant la Guerra Civil espanyola donant suport al bàndol feixista, mitjançant una invitació federativa que va permetre que un club tangerí jugués per primera vegada en la seva història en la segona divisió espanyola.

L’elegit va ser l’Escuela Hispano Árabe de Tànger, un club nascut el mateix 1939 fruit de la fusió dels diferents equips de la Casa d’Espanya a la ciutat, entre els quals el Centro Español abans esmentat. El paper desenvolupat per aquest nou club va ser més que discret i l’Escuela Hispano Árabe va perdre la categoria la mateixa temporada, la 1939/1940, de la seva estrena en la categoria de plata del futbol estatal. Això sí, va servir per situar Tànger de nou dins de l’imaginari hispànic en un context en què el franquisme va decidir reprendre el control espanyol d’aquest territori fruit de la desfeta inicial francesa durant la Segona Guerra Mundial, un control que es va mantenir fins a la fi d’aquest conflicte, el 1945.

El relleu de l’Escuela Hispano Árabe com a capdavanter del futbol colonial espanyol a Tànger el va prendre la Unión Deportiva España, que tenia una explícita referència identitària en la seva denominació. es va convertir en el club tangerí de més èxit ja que va disputar tres temporades a la segona divisió estatal, sense poder, però, igualar la fita del seu rival regional, l’Atlético de Tetuán, que va ascendir a la màxima categoria del futbol espanyol. Si és cert, com ens ho demostra l’existència d’un volum considerable de clubs colonials, que el futbol va servir com a instrument de dominació estrangera, també ho és que Tànger va veure, poc després de la introducció d’aquest esport a la ciutat, com naixien també clubs estructurats a partir de la identitat marroquina que rivalitzaven amb els seus homòlegs colonials sobre el terreny de joc. Així, doncs, el 1919, set anys després de la creació de l’Alfonso XIII FC, va veure la llum el primer club íntegrament marroquí de la ciutat, el FC Moghreb, el nom del qual ja era una declaració d’intencions en ser batejat amb la designació àrab per anomenar el Marroc. A més, lluïa una samarreta vermella amb una estrella verda de cinc puntes bordada com a escut, exactament els mateixos colors que els de l’ensenya nacional marroquina.

Al Moghreb s’hi van afegir d’altres clubs com l’Al Hilal o el Widad, tots amb denominacions arabòfones i amb identitat marroquina i musulmana. Aquesta circumstància convertia els partits que oposaven els clubs nadius amb els representants colonials en batalles que transcendien l’àmbit esportiu. De fet, un dels matxs més recordats a Tànger és el que va enfrontar, el 1949, el Moghreb i la Unión Deportiva España i que va acabar amb victòria marroquina per 5-0, fet que va desfermar l’èxtasi dels més de deu mil aficionats locals que omplien l’estadi que va acollir el partit. Aquest triomf, que representava la derrota d’Espanya enfront del Marroc que en part colonitzava, es va convertir en la fita principal, juntament amb el seu ascens a la tercera divisió estatal, del club que millor va representar la identitat marroquina al Tànger colonial. El 1956, amb la independència i la unificació del Marroc i, per tant, amb la fi del protectorat internacional que controlava Tànger, pràcticament tots els equips que havien competit en el període colonial van desaparèixer. Ho van fer, lògicament, tots els clubs colonials, amb la UD España al capdavant, que va acabar fusionat amb l’Algeciras per constituir l’efímer España de Algeciras CF, però també bona part dels nadius, provocant així la desaparició del Moghreb, el club que havia representat la identitat marroquina durant la dominació forana de la ciutat.

L’únic equip que va sobreviure a la sacsejada va ser el Widad (Joventut), que havia estat creat tot just el 1950 i que després de diversos canvis de nom que el van convertir en el Nahda (Renaixement), va participar, fusionant-se amb altres entitats futbolístiques locals, en la creació, el 1983, de l’Ittihad Riadhi de Tànger (la Unió Esportiva de Tànger), el club que té la seva llar al mateix estadi Ibn Battouta on el Barça i el Sevilla lluitaran per a la consecució del títol. Una entitat que, després de més d’un segle de futbol a Tànger, va desfermar l’eufòria quan va aconseguir, el maig del 2018, brindar als seus aficionats el seu primer títol de campió del Marroc.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)