“A la meva edat, el més normal seria marxar a la Xina o a Qatar, però vinc a un club gran. Aquest és un desafiament enorme per a la meva carrera.” Amb 33 anys i com si el pas del temps no pogués erosionar la seva fornida silueta, la fam de Cristiano Ronaldo emigra del Bernabéu, amb les tres Champions consecutives per bandera, i s’instal·la a Torí per convertir-se en el gran reclam d’una Serie A que comença a fer cara de salut després de la gran crisi que l’ha sacsejat en els últims anys. Sembla que el sol torna a brillar sobre el futbol italià i a ningú contempla amb tanta força com al Juventus, que en l’any que perd una de les seves grans llegendes, Gigi Buffon, recluta el que ha estat el seu gran malson les últimes temporades. “Si alguna cosa podem donar per segura, és que Ronaldo deixarà de donar disgustos a la Juve”, va etzibar Buffon mateix fa pocs dies. L’ariet portuguès, avalat pels seus 50 gols per temporada a Madrid, és la peça que tanca el cercle bianconero en el desig de conquerir una Champions que se li està resistint més del compte; però també és un bastió que pretén garantir una jerarquia que ningú qüestiona a escala nacional, la que diu que la Vecchia Signora ha conquerit les últimes 7 lligues, fita històrica, i que no perd la fam. “Volem competir en totes les competicions, i per fer-ho el que seria un error seria perdre la humilitat, el perfil baix i el respecte pel rival”, va reclamar ahir Massimiliano Allegri, conscient que al seu equip se li reclamarà un marge de millora que és mínim. Però entre l’arribada de Ronaldo, el retorn de l’enyorat Leonardo Bonucci i retocs interessants com els de João Cancelo o Emre Can, l’expectativa creix a casa d’un dels projectes més assentats del futbol europeu, amb Allegri encetant la seva cinquena temporada en el club. Fins ara, amb el de Liorna a la banqueta: 4 doblets i dues finals de Champions. Totes dues perdudes, això sí.

És difícil imaginar una Serie A de tonalitats allunyades del bianconero, però l’oposició també fa força i busca noves fórmules per intentar derrocar el rei. També fluctua, perquè si en els últims anys ha estat el Nàpols de Maurizio Sarri el gran opositor, la marxa del tècnic rumb al Chelsea empeny els partenopeus a una temporada d’inflexió, és cert que amb un entrenador guanyador com Carlo Ancelotti, però amb una política que el seu president, Aurelio di Laurentiis, ha deixat clara: “Tinc un pacte amb Ancelotti que només portarem jugadors joves.” I mentre perfils emergents com Fabián Ruiz o Amine Younes han de donar forma a un Nàpols que ha perdut Jorginho, qui ha multiplicat esforços per recuperar la tradició del derbi d’Itàlia és l’Inter de Milà, que si ja tenia una plantilla gens menyspreable, ha continuat invertint per ser encara més fort en l’any del seu retorn a la Champions. I ho ha fet en totes les seves línies, sumant Stefan de Vrij de franc al projecte, invertint fort per Radja Ninggolan i reclutant sang fresca al davant amb Keita Baldé i un Lautaro Martínez que ja ha donat bona fe del seu potencial durant la pretemporada. “No em pregunto si ho sabrem fer bé, perquè hem de fer-ho. Estem al nivell dels més forts”, reconeixia recentment el tècnic neroazzurro, Luciano Spatlletti, en unes darreres fuetades del mercat que també han permès al Milan, sempre inestable en els últims anys, completar una plantilla amb nous incentius, des de l’arribada de Gonzalo Higuaín i el prometedor Mattia Caldara fins a complements interessants com els de Laxalt, que va fer un bon mundial, o de Samu Castillejo.