Quan Federico Valverde (Montevideo, Uruguai, 1998) és titular, el Real Madrid no perd. Ja van 12 partits aquesta temporada de l’equip de Chamartín amb el charrúa des de l’inici, i sempre ha puntuat (8 victòries i 4 empats), dotant de consistència un mig del camp que naufragava en la seva absència, amb Casemiro com a únic punt de sutura en un equip que, escàs de domini a les àrees, reclamava a crits fer-se fort a la seva zona medul·lar. Considerat des de fa mesos una espècie de “Pogba de marca blanca”, un relleu poc glamurós a la fallida en el fitxatge del migcampista francès, Valverde no ha trigat a registrar la seva pròpia patent, la d’un migcampista que suma molts dels ingredients del futbol modern: tècnica, comprensió del joc, mentalitat i un físic que no sempre el va acompanyar de la mateixa manera.

“Ell es va desenvolupar tard, i durant bona part de la seva formació va haver de viure més del seu cervell que del seu cos”, adverteix Santiago Ferro, preparador físic que va treballar al Peñarol de Montevideo, el seu club formador, amb l’emergent talent del Real Madrid. “Quan era més petit havia d’anticipar les jugades, utilitzar molt el cap, i tenia una capacitat per intuir el que havia de fer molt més desenvolupada que els seus companys de generació”, afegeix Ferro, que a les variants futbolístiques, incorpora també la seva capacitat per créixer: “A Fede, quan era petit, no li agradava gaire parlar, i per això va desenvolupar una capacitat enorme per escoltar. Quan a un futbolista de les seves virtuts li sumes la humilitat per deixar-se aconsellar, et trobes un futbolista sense sostre. I Valverde no té sostre”, afirma convençut. “Amb 16 anys mai abans havia vist un jugador que entengués tan bé el joc”, va dir-li Pablo Bengoechea, llegenda del Peñarol i tècnic de Valverde en el conjunt carbonero abans de fitxar pel Madrid, a Óscar Washington Tabárez, que, tot i deixar-lo fora del mundial de Rússia ara fa dos estius, cada vegada té més integrat en la selecció celeste un Valverde que en la seva estrena en un clàssic va demostrar serenitat i molta convicció en les seves virtuts, amb Zinedine Zidane portant-lo molt amunt a pressionar la sortida de pilota del Barça, ajudant Casemiro en el replegament, sent racional en la gestió de la pilota i fins i tot animant-se a exhibir el seu xut des de lluny.

“A més, és una persona que porta els gens dels uruguaians molt presents, detesta perdre. A vegades quan anava a casa seva a jugar a la Play Station s’emprenyava. Ve d’una família humil, de mare i pare treballadors, i sap esforçar-se”, corrobora Fabián Piriz, jugador de la mateixa generació que Valverde en el Peñarol i amic personal del migcampista blanc, al qual ja va conèixer amb el sobrenom d’El Pajarito. “Crec que l’hi va posar un entrenador de l’època en què jugava a futbol en camp petit, perquè era molt menut però futbolísticament volava”, intueix Piriz, que ha vist com el seu amic ha acabat assolint el vol més aviat d’un falcó que no pas d’un ocellet. “Físicament era molt prim, però, per com eren els seus germans, ja es veia que quan es desenvolupés, seria un jugador diferencial, perquè sempre anava a una velocitat diferent de la resta.” I ho feia al carrer, amb els amics, en el Peñarol i ara en el Madrid.