L’Europa és un equip fundador de la primera divisió espanyola i que, per circumstàncies, va anar a menys. Pujar a segona FEF implica recuperar una divisió estatal més enllà de la tercera. Feia 27 anys que no estàvem en aquesta categoria i per al club suposa un salt qualitatiu.

És un club amb una idiosincràsia pròpia i això, vulguis o no, sempre condiciona. Per als entrenadors, ha estat una cadira elèctrica, és un club molt exigent en què el soci té vius els records i les expectatives sempre són altes i costen de gestionar. Conjugar les expectatives amb el nivell organitzatiu o econòmic és difícil per a directives, entrenadors i jugadors. És un club amb molt d’arrelament a la Vila de Gràcia, amb molta història al darrere i que té molta personalitat.

Des que vaig arribar, l’objectiu era arrelar l’equip i enganxar la gent. Feia anys que era al filial i feia alguns anys que l’equip no aportava trempera. Aleshores volia un equip que fes trempar la gent, alegre, divertit i que anés a buscar els partits. Amb tot, han arribat els resultats, i ha estat tot oli en un llum.

Una satisfacció brutal. Això ja no els ho treu ningú, estaran en els llibres d’or de la història d’aquest club. És un premi a l’esforç que han fet després de dos anys molt complicats. A més, hi ha molta gent de la casa, sortida del futbol de base, de manera que la identificació de la plantilla ha estat molt alta.

El vestidor. És un grup de jugadors molt compromès. Un bloc. Hi ha gent que diu que potser no tenim el millor jugador de tercera en cap posició, però hem tingut 22 jugadors que, amb totes les dificultats de lesions o virus, han sabut respondre. Hem disposat d’un equip homogeni, amb jugadors de nivell alt.

No hem abaixat el llistó en tot el curs. La mentalitat ha estat que havíem de sortir a guanyar cada partit perquè sumar donava rèdits. Hem anat a buscar el resultat sempre, fos quina fos la circumstància. Una mentalitat d’anar a puntuar per aconseguir els tres punts. Ells s’ho han cregut i hem anat a buscar sempre els partits.

M’hi veig reflectit, sí. Si els meus equips no fan el futbol que jo tinc al cap, no estic satisfet. A més, han arribat els resultats. Els jugadors han sabut interpretar el que volíem.

Li he de dir que jo soc d’una generació que jugava en camps de terra; per tant, els joves d’ara estan molt malacostumats... Però sí que és veritat que ha estat molt complicat, el camp és un desastre, hi ha forats, és molt dur, les caigudes per als porters són terrorífiques.

Ara estem centrats a aconseguir el títol de lliga, que dona accés a jugar la copa. Des del 1963 no guanyem la tercera i busquem el premi a la regularitat i al bon joc de l’equip. Cal no canviar la mentalitat que ens ha portat fins on som ara i ja hi haurà temps de planificar la propera temporada.