A Leo Messi l’havíem vist plorar a Maracaibo el 2007. L’havíem vist plorar de nou a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile el 2015. Més llàgrimes de desconsol al MetLife Stadium, a Nova Jersey, el 2016. Ferides i més ferides en una ànima flagel·lada i torturada per les decepcions i un cor trencat en mil bocins a Maracanã el 2014. Tres finals perdudes de la copa Amèrica, dues de forma consecutiva i en la tanda de penals contra Xile, i un mundial perdut en la pròrroga contra Alemanya. Aquell gol de Mario Göetze en el minut 113 de la pròrroga ha robat moltes hores de son a Messi. L’ha pertorbat durant vuit anys. Fins ahir. Tot perdonat. Messi respira amb serenor. Ara està en pau amb ell mateix. Plenitud. El futbol devia una copa del món a Messi i ell ha sabut esperar el seu moment. La fe inesgotable del creient. La perseverança del geni. El 2021 Leo va aixecar la copa Amèrica i a Qatar 2022 ha abraçat per fi el seu gran somni amb les mans. Messi ja té el seu mundial. La veritable copa linda y deseada. Glòria eterna als 35 anys. Mai és tard. El 18 de desembre del 2022 i la ciutat de Lusail són una data i un escenari que des d’ahir tenen un lloc reservat en la història del futbol.

L’Argentina va començar el mundial amb una derrota fora de guió contra l’Aràbia Saudita i tanca el viatge tocant el cel amb les mans. En el mundial del 90 l’Argentina també va perdre contra el Camerun en el debut mundialista, i Maradona va acabar portant l’albiceleste fins a la final. La va perdre contra Alemanya. Ahir França i Kylian Mbappé van dur Messi al límit. Van aflorar vells fantasmes. Però el talent i el lideratge del 10 i les aturades del Dibu Martínez van permetre a l’Argentina assaborir la glòria trenta-sis anys després. L’MVP de la final i del mundial, autor de dos gols en la final, i artífex de set gols i tres assistències en total en el torneig. Messi no havia nascut quan Diego Armando Maradona va aixecar la copa del món el 86. Ara ell també té una cadira reservada a l’Olimp. Etern.