Que vagi per davant que tothom hauria signat amb els ulls clucs la permanència el mes d'agost passat. Però aquest Girona ha anat molt més enllà. D'acord que ahir se li van tancar les portes de la primera divisió quan encara quedava una última escletxa per la qual colar-s'hi després de 46 partits, però la temporada que ha fet l'equip ha estat majúscula i ja és un dels grans capítols de la història del club. Davant d'això, només cal agrair a Rubi i a tot el seu equip l'any de primera que ens han brindat. Pel joc que han fet, per la implicació del col·lectiu, per les complicitats que ha teixit i perquè ha fet possible que a Girona i a la demarcació es tornés a respirar futbol. Els herois van arribar ahir al final del trajecte, però la vida continua i d'aquí a un mes s'haurà de tornar a engegar. No hi seran tots, perquè alguns s'hauran guanyat fer un salt endavant i el faran, però en continuaran molts i en vindran de nous. Tant de bo que el no-ascens no apagui l'estat d'excitació permanent que s'ha viscut en els últims mesos a Girona i que Montilivi torni a lluitar el curs vinent per ser un camp de primera. I aquests herois mereixen que la ciutat surti avui al carrer i tinguin un reconeixement com Déu mana. Se l'han guanyat.

El somni de la remuntada va durar 51 minuts. El Girona tenia llicència per encaixar un gol, però no pas dos. Va gastar el comodí massa aviat (16') i quan a l'inici de la segona part va rebre el 2-0, l'afició local ja es va desbocar per complet. Els de Rubi van jugar tota la segona part enmig d'una festassa a la grada, sabent que aixecar el 2-0, i ja no parlem del 3-0, era impossible. L'Almeria ha estat molt superior en el global de l'eliminatòria –ja l'hauria pogut deixar pràcticament sentenciada en l'anada– i ningú no li pot discutir l'ascens. El Girona va sortir amb el cap ben alt, però no mereixia un resultat tan cridaner. Va assumir tots els riscos quan el partit se li va complicar, va dominar tota la segona part i va deixar-se sobre la gespa fins a l'última gota de suor.