Estic molt content, tots els jugadors ho estem quan juguem. Ara estic tenint la meva oportunitat i l'he d'aprofitar, perquè m'ha costat molt tenir-la. També per culpa meva, tot sigui dit.

Sí, perquè al principi hi havia coses que el mister m'exigia però que jo no tenia. Aspectes com la reacció a la pèrdua, defensar amb l'equip... Tot això és important, perquè no pots jugar només amb la pilota. La diferència entre jugar i no jugar és que he canviat de xip, he millorat per ajudar defensivament l'equip.

Sí, hi ha molta disciplina, però també molta qualitat. La segona divisió espanyola equivaldria a la primera portuguesa. Hi ha molts equips i molts jugadors que l'any passat estaven a primera, i això es nota. A mi, que soc jove, em va molt bé jugar contra equips d'aquest nivell. I ho disfruto.

El meu agent m'aconsellava que ho fes, perquè creia que era el millor per a mi. El més fàcil hauria estat tornar a Portugal, però vaig dir que no, que si havien confiat en mi havia de retornar aquesta confiança. Aquí em van dir que era un bon jugador, però que havia d'oferir més en els entrenaments. Tenien raó. Vítor i Ricardo, principalment, em van fer veure les coses com són.

Ells són els meus dos germans aquí. Em van ajudar molt quan vaig arribar, perquè no és fàcil canviar de país i no conèixer ningú. Si estic jugant és també gràcies a tots els seus consells.

Sí, tot és molt competit i ara els punts van molt cars, que tothom els necessita. A casa no estem sumant gaire, però juguem bé i, seguint aquest camí, les victòries arribaran tard o d'hora.

Sí, perquè sumem més a fora que a casa. Hem de mirar de mantenir-nos igual com a visitants i aconseguir més punts com a locals. Ens queden 10 punts per arribar als 50 i els hem de lluitar, que no serà fàcil sumar-los.

A camp contrari normalment no tens tant la pilota, jugues més enrere i no et generen tants contraatacs. Aquí volem tenir el control del partit i, de vegades, amb un contraatac ens fan un gol. És una mica complicat, però quan juguem a casa volem fer un joc ofensiu i no posar-nos a defensar.

A veure, és una història un pèl enrevessada [riu]. Tota la meva família és brasilera, però els meus pares ja vivien a Portugal abans que jo nasqués. El que passa és que la meva tieta és llevadora i, junt amb la meva mare, van decidir que fos ella qui l'ajudés a donar a llum. Així que unes setmanes abans de nàixer, la meva mare va anar al Brasil i, poc després, ja vam tornar tots dos. I amb el meu germà ho van fer igual.

Jo en realitat volia ser tennista. El meu somni era ser jugador de tennis i no de futbol. El meu ídol era Gustavo Kuerten. Alternava futbol i tennis fins als deu anys, i després vaig estar dues temporades en què només jugava a tennis. Al final, però, vaig tornar al futbol a la meva ciutat, Chaves, i em va venir a buscar el Benfica quan tenia 13 anys.

Doncs amb naturalitat, perquè mai em vaig posar la pressió de ser professional. Aquestes experiències s'han de disfrutar.

Sempre he seguit el futbol espanyol i la idea de jugar-hi m'atreia molt, així que vaig pensar que era una bona oportunitat. A més a més, vaig creure convenient sortir de la meva zona de confort.

No penso a llarg termini. El que vull és jugar el màxim nombre de partits possibles i jugar-los de la millor manera possible. A Reus soc feliç i, ara per ara, només penso a ajudar l'equip.