Girona

Marta Madrenas

Alcaldessa de Girona

“És tan bo pujar com que es faci amb seriositat i ambició”

L'alcaldessa veu l'equip, el club, les institucions i la ciutadania “més preparats” per arribar a primera divisió que en anys anteriors

“No els hem de posar més responsabilitat de la que ja tenen i els hem d'agrair tot el que ens han fet gaudir”

Donarem les facilitats que calguin per poder ser a primera en bones condicions. Però un club és una empresa
Per l'Ajuntament, el més important és el revulsiu que l'ascens suposarà per a l'esport de base i el femení, una prioritat
Si la ciutat esportiva es fa fora de Girona no ens decebrà gens. Hem d'exercir el rol de capitalitat de manera generosa

L'alcaldessa de Girona és de les poques que pot presumir d'anar a Montilivi des de petita. Habitual al seu seient, ni tan sols l'ha canviat per asseure's a la llotja. Convençuda que aquesta serà la bona però prudent, Marta Madrenas elogia el projecte de l'entitat.

Vuit punts de marge i vuit jornades al davant. Això pinta molt bé.
Sí. Aquells tres partits seguits que es van perdre, però que tampoc els altres equips no van poder o saber aprofitar, també acrediten les dificultats que hi ha a segona. Havent tingut oportunitats, per a molts equips és dificultós. Guanyar sempre costa. És cert que van ser tres partits una mica complicats per al Girona, però quan s'ha fet la feina durant tot l'any, et pots permetre tenir algun partit dolent.
Que l'ascens s'escapés ara seria greu.
No vull ni pensar-ho. De tota manera, sempre he mirat de ser molt cauta. Perquè no és just posar un excés de responsabilitat al que està fent el Girona. Ells ja en tenen, de responsabilitat, i no els n'hem de posar més. Ells estan vivint amb tensió tot això, perquè és evident que són els primers que ho veuen a tocar. Però pel que ja ens han fet gaudir tot aquest temps i per tan bé com ens ho hem passat els que anem a l'estadi, ja hem d'estar agraïts. I hem d'anar al camp aquests partits que queden, estar al seu costat i correspondre'ls per la gran feina que han fet tota la temporada.
Després dels intents frustrats, segurament el Girona deu generar simpaties entre els que s'ho miren des de fora.
És així. I quan tinc ocasió de parlar amb presidents de penyes d'altres clubs, perquè quan puc vaig a saludar els que visiten Girona, ho noto. Crec que som els que caiem una mica millor, possiblement pel que ha passat aquests últims anys. I crec que tothom subscriu que, per justícia, el Girona ha de pujar a primera. Però el món no és just i el futbol, menys. No se sap mai.
Les garrotades rebudes fan més meritòria aquesta trajectòria?
Segurament. També era massa dolç, el que havíem viscut. No ho dic pas per queixar-nos, perquè és perfecte que surti tot rodó i que pugis quan falten deu jornades. Però sí que s'ha de valorar tot. El que s'ha fet és un esforç ingent. Fa cinc anys, no ens ho hauríem pensat mai, els que som del Girona de tota la vida.
Parlant de justícia, fins i tot es va sentir algun xiulet en l'últim partit a casa. Què va sentir?
No em va semblar gens bé. De fet, després del partit vaig córrer a fer una piulada donant tot el meu suport als jugadors, a l'equip, a la junta directiva. Perquè crec que s'ha de ser agraït amb els grans moments que hem estat vivint. No puc comprendre que, davant d'una petita entrebancada, hi hagués algú que pogués ni mínimament posar en dubte l'esforç titànic de tots. Em va semblar molt injust. No ho hem de fer. Som un poble acostumat a patir. No passa res. Ho superarem.
Es van esgotar els abonaments, però encara no hi ha hagut cap ple. Ja toca?
És cert. Com més avançaven les jornades, com també havia passat en anys anteriors, més va augmentant l'afluència a l'estadi. Jo havia viscut partits de 2.000 persones, i era una mica trist. Ara els 6.000 gairebé hi són assegurats. Crec que aquests últims quatre partits, gairebé omplirem. N'estic segura.
Què representaria l'ascens per a la ciutat?
Representaria moltes coses. Per nosaltres, és igual d'important l'ascens com que sigui un ascens amb les condicions que sembla que l'acompanyen, amb seriositat i ambició, que és com sembla que treballa aquesta directiva. I que no es preocupa únicament d'aquest ascens, tot i que és el pas més important, sinó que vol treballar amb molta rigorositat tant la base com el futbol femení. I això per nosaltres és molt important. De fet, diria que és el més important. Un equip en l'elit com l'Uni Girona genera un revulsiu entre les nenes de Girona per jugar a bàsquet. Per tant, el fet que hi hagi un equip a primera divisió, que seria un referent a tota la demarcació, és vital per ajudar el futbol de base i el femení, perquè visquin amb més fortalesa. Hi haurà nens i nenes que tindran referents a tocar. I segur que l'equip voldrà compartir els seus èxits amb tot el territori. Després, òbviament, hi entra la promoció de la ciutat, però per l'Ajuntament el més important és el revulsiu que suposarà per a l'esport de base i el femení, una prioritat per a nosaltres.
Potser l'impuls de promoció serà més relatiu?
És clar que la dinamització econòmica també faria un salt. Estem treballant el turisme esportiu, enfocat sobretot en el ciclisme, i es reforçaria un altre ventall. No tant pel dia que vinguin els aficionats rivals, sinó perquè quan vinguin tindran l'oportunitat de conèixer la ciutat i després fer d'apòstols. Atraurem més visitants, tot i que ja és una ciutat molt i molt coneguda.
Té la sensació que l'equip està ara més preparat per afrontar la primera divisió que si hagués pujat el fatídic dia del Lugo?
Possiblement sí. El club, i també tots nosaltres. Les institucions i la ciutadania. Crec que tots estem molt més preparats per ser a primera. Potser no s'hauria pogut fer una feina tan sòlida com es podrà fer ara, que s'ha anat preparant mentalment i tècnicament. Arribar-hi no haurà estat fàcil, gens fàcil, però el més complicat és mantenir-se. I crec que, si hi ha alguna possibilitat d'aconseguir-ho, és gràcies al que s'ha viscut aquests anys. S'ha musculat el club i s'ha musculat el territori. Tots ens sentim molt més madurs per poder tenir un equip de primera i que sigui representatiu de tot el territori.
El director general ens explicava que s'està estudiant la possibilitat d'ampliar l'estadi. Com a titulars del camp, què en saben?
Nosaltres donarem totes aquelles facilitats que siguin necessàries perquè el club pugui estar a primera i en bones condicions. I perquè l'experiència d'anar a l'estadi sigui bona. L'estadi ha d'estar bé, ha de tenir l'aforament que pertoca, els vestidors han d'estar en condicions, les taquilles també, els lavabos... Ja hi ha alguns temes en què fa temps que treballem, com els accessos, les taquilles i els lavabos de preferent, i això ho farem tant si hi ha ascens com si no. Perquè feia falta. L'altra qüestió són les condicions exigibles per estar a primera. Nosaltres donarem facilitats, però també hem de tenir en compte que és un club i que és una empresa privada. És evident que és molt bo per al territori, sobretot per a l'esport de base, i per això ajudarem en tot el que sigui factible. Una altra cosa és si ajudarem amb aportacions econòmiques o assumint segons quines despeses. Un Ajuntament té moltes prioritats i objectius diferents, i es fa difícil que puguem destinar a una empresa una quantitat important de diners. També hem de tenir present que, per a l'Ajuntament, suposarà un increment de despeses, en accessibilitat, mobilitat i seguretat, que assumirem. La despesa nostra ja hi serà i estem disposats a fer-la. Però subvencions, tampoc ningú ho entendria. A més, el club rebria quantitats importants de diners a primera.
En aquest sentit, que el club vegi augmentar molt els ingressos, és un alleujament?
Alleujament tampoc, perquè no es tracta de retirar ajudes. I ja no penso en l'equip de primera, però sí potser en el futbol femení, per exemple. No parlem de retirar, sinó de modificar els objectius.
Insisteix en el futbol femení, però de moment el club no té ni equip. Hauran de començar de zero...
Se n'ha de parlar. Però crec que com a societat hem de fer un esforç ingent en l'esport femení. És molt injust tot el que està passant. I crec que un equip de primera no es pot permetre no tenir un equip potent femení. Haurem de parlar amb el club i mirar d'arribar a conclusions que aportaran molt de benefici a la societat en general.
Hi ha alguna possibilitat que el club es converteixi mai en propietari de l'estadi?
No, de cap manera. El Girona comptarà sempre amb l'estadi de Montilivi. Segurament les condicions es poden anar modificant, però la ciutat tampoc entendria la venda. Al final, hi ha d'haver el control darrer per part de la institució. Ara, i estic segura que per molts anys, hi ha una directiva rigorosa, ambiciosa i seriosa. Pot no ser sempre així i, per tant, n'hem de tenir sempre un control final.
No hi ha manera de fer realitat la ciutat esportiva. A Girona ciutat, ja ho dona per impossible?
Impossible, no ho diré. Mai. És difícil, molt difícil. Continuem treballant-hi, però és complicat. Tenim escassetat de sòl que sigui factible de poder-hi dur a terme un projecte tan ambiciós com el que acabaria resultant ser. Perquè en un primer moment semblava que no havia de ser tan gran. Com més metres s'exigeixen, milers de metres, més difícil es fa trobar el lloc adequat.
Li sabria greu que es construís en algun altre municipi?
No. Perquè sempre he dit que a Girona hem d'exercir el rol de capitalitat de manera generosa. I això vol dir sense prepotències, ajudant que tot el territori se senti com a propi tot el que puguem assolir a la pròpia ciutat. En absolut ens sentiríem decebuts; a l'inrevés. El que passa és que sé que era més còmode, millor, poder trobar uns terrenys a la ciutat. Ens semblava molt adequat. Continuem treballant-hi, però no ens molestaria en absolut que vagin per tota l'àrea urbana.
El club s'ha anat fent potent i hi ha una vinculació amb el Manchester City. Què li sembla?
Sobre la part empresarial, no em vull pronunciar. Sembla que són seriosos i, per tant, estic contenta que l'equip estigui dirigit per una empresa seriosa. Si aquesta vinculació és útil per al Girona, doncs perfecte. Però ho desconec i no m'hi poso. L'única cosa que demano, i l'única cosa que ens preocuparia, és que al capdavant hi hagués persones que no fossin serioses, i això no passa.

Des de petita a l'estadi

Sempre ha estat aficionada del Girona. Des que és alcaldessa, les sensacions són les mateixes? Pateix o gaudeix més?
He de reconèixer que ho visc igual. M'agrada anar a l'estadi, m'agrada anar a veure el Girona. El segueixo des de fa molt de temps. Des que soc regidora, no alcaldessa, estem vivint tots aquests moments espectaculars. Abans era bastant més trist. Hi anaves per gironitat. I he de reconèixer que alguna vegada fallava. Aquests últims anys, he fallat poquíssim, però és que hem viscut el cicle més espectacular del Girona. És molt més emocionant; ho pots parlar amb més gent. Abans, ben poca gent el seguia. Ara la gent està expectant. I ara el que sí que faig és, quan juga a fora, anar a bars de penyes. M'agrada compartir-ho, és molt divertit.
És més d'anar al seu seient habitual que a la llotja?
Sí, i tant. M'agrada anar a baix. Ens ajuntem tot un grup de gent, que fa anys que som fidels allà, i m'agrada més. A més, hi vaig amb el meu fill, i perquè la meva filla és fora. A la llotja, els vaig dir a la gent del club que si alguna vegada hi havia de ser, per protocol, hi aniria. Però han estat molt generosos amb mi i saben que gaudeixo més a baix. Ens ho passem molt bé. No són amics, els del voltant, però ja ens hem fet. I poder continuar allà ho agraeixo al club.
No ha vist cap partit a la llotja?
No. Ja hi van uns quants regidors. Si vingués el president de la Generalitat, crec que hauria d'anar a dalt, a no ser que el convencés d'anar a baix. Gairebé ho preferiria, tot i que per qüestions de seguretat seria impossible.
Quins primers records té del Girona?
De petita. Amb el pare i la mare. Em portava anys de distància amb els meus germans, i ells ja no venien. Recordo que llogàvem aquells coixins vermells i que al final em deixaven llançar-los. De ben petita hi anava, sí. I la veritat és que el meu pare també feia un exercici de gironitat, perquè era una mica desesperant. Hi va haver anys força desastrosos.
A fora, compta anar-hi?
No hi he anat mai. Ni aquests últims anys. L'altre dia ho comentàvem amb el meu fill, que potser ens escaparíem. Però tampoc de forma protocol·lària. Volem mirar d'anar-hi. Em faria il·lusió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)