Immensament feliç, sobretot perquè ara que han passat els dies i ho veus des d’una altra perspectiva, t’adones que hem aconseguit una cosa d’una grandesa i una importància màximes.

I tant! Les persones més properes a nosaltres, com la família i els amics, saben el que vam patir realment aquells dos anys. I no per anar-te’n dues o tres setmanes de vacances tornes amb el cap net i tot oblidat. D’això, res. Inicies la temporada següent amb els records molt presents. Per això té tant mèrit el que hem fet de regenerar-nos i aixecar-nos dos anys seguits. El cop de Lugo va ser traumàtic com cap altre, però el d’Osasuna també perquè va ser una altra oportunitat perduda. I no et negaré que en situacions així et passa pel cap llançar la tovallola...

Veure’t en aquesta llista de jugadors amb contracte però amb qui s’ha de parlar no és el més agradable, la veritat. Però jo estic tranquil i encara vull gaudir d’un ascens que és una cosa massa gran per deixar-la tan aviat en un segon pla. La pena és que el futbol és immediatesa i que això no s’atura, i resulta que ja ens hem acomiadat d’alguns companys amb qui fa ben poc estàvem celebrant un èxit irrepetible. Jo encara tinc al cap el dia de l’ascens i sobretot l’endemà. Sabia que el dia de la rua la ciutat ens sorprendria, però no pas fins a l’extrem com ho va fer. Veure tanta i tanta gent al carrer va ser increïble.

Són bastants, però qui decideix és el club, i si es creu que és el convenient, els altres hi tenim poc a dir. Sabem que l’aposta és ferma, que hi ha molta ambició i que el salt a primera també és molt gran, però crec que també és important mantenir el bloc de l’ascens i jugadors que coneguin el club.

S’ha demostrat moltes vegades que els equips que pugen solen mantenir la dinàmica positiva l’any següent, i que els jugadors que han rendit a un alt nivell l’any de l’ascens també ho solen fer en una categoria superior. A la plantilla del Girona hi ha molta gent amb contracte que ha lluitat per aconseguir aquest ascens i que s’ha guanyat un lloc a primera divisió.

Sí. Un simple aficionat es pot quedar amb els minuts jugats i els gols marcats, però ja t’asseguro que per aconseguir una cosa tan important com un ascens o fins i tot una permanència es necessiten moltes altres coses. Per exemple, que hi hagi lideratge i que el grup estigui unit en tot moment. Som 25 jugadors, tots amb una manera de ser diferent. I més enllà del treball de camp, que és fonamental, també hi ha molta feina darrere que els que viuen el dia a dia valoren molt, suposo. Que tothom hagi remat en la mateixa direcció sense que ningú mai hagi aixecat la veu quan no tenia el protagonisme que creia que havia de tenir també és una de les claus de l’èxit.

No és una feina senzilla, però va amb el càrrec. Ha estat un curs de força pressió i amb algun episodi complicat, però quan sents l’escut i tens l’estima que tens pel Girona tot es fa una mica menys feixuc.

No va ser fàcil, no. Van caldre moltes reunions. El club tenia unes idees i els jugadors volíem que se’ns valorés una cosa tan gran com pujar a primera. Totes les trobades van ser d’una cordialitat extrema i sense cap problema, però van tenir un cert desgast quan era el moment d’estar centrats purament en l’aspecte esportiu. Al final, tot va acabar bé. El club, content; i els jugadors, sentint-nos plenament valorats...

Van ser uns dies desagradables i molt complicats. Un error greu que el vam assumir tots. Quan un equip s’equivoca, s’ha de donar la cara, no amagar-se i demanar perdó. El club em va fer saber que com a capità i gironí, jo era la persona indicada per sortir en la roda de premsa i fer arribar a l’afició les disculpes en nom de tota la plantilla.

Sí. I agraeixo que fos així. Era una setmana molt difícil, perquè l’ascens no estava tancat. I l’afició va estar espectacular. Tots estem encara sorpresos de la manera com van celebrar l’ascens, sortint al carrer massivament, desfogant-se després de moltes setmanes de patiment i, tot, amb un civisme extrem.

Aquest episodi ja va ser molt més agradable, tot i els nervis evidents que genera que et rebi el president del nostre país, amb molta gent mirant i moltes càmeres immortalitzant el moment. El president Puigdemont ja m’ho havia avançat a Montilivi el dia de la inauguració del MIC: “Aquest any, segur que us rebré al Palau.” I quan ens va rebre, m’ho va recordar. La veritat és que per als catalans i per a la gent que sentim Catalunya, aquella recepció quedarà com un record inesborrable.

Sí. Ens hem trobat moltes vegades i sempre ha estat molt proper amb mi. I en el discurs improvisat que va fer al Palau, es va notar que l’ascens del Girona se’l sentia com a seu i se’l veia orgullós i content de compartir la nostra alegria.

Al final, m’he anat adaptant a totes les categories. No només els jugadors som novells. També ho és el club i tot el seu entorn. Jo sí que em veig a primera, i amb una il·lusió i unes ganes de disfrutar de l’elit que segur que, a mi i a tots, ens donarà un plus.

I m’ha costat molt! He hagut de sortir dues vegades i trepitjar molts de camps de gespa artificial i bregar-me en categories complicades abans de tornar al primer equip del Girona i consolidar-m’hi. Ara que hem fet el cim, toca demostrar que podem jugar a primera. Hi ha molts jugadors de segona que quan han pujat i han complert amb nota en la màxima categoria.

Els que m’agradaria trobar serien els que més em farien patir. Iniesta, Busquets, Modric...

Tots tres hem treballat molt per arribar a un lloc que ni ens imaginàvem. I el que ens ha passat els últims anys és increïble. Som companys d’equip, però sobretot amics. Ho fem tot junts, a dins i a fora del camp. I tenim un grup de WhatsApp que hem batejat com “el trivot gironí”, una expressió que ens encanta. Aquest any no l’hem pogut reeditar i el que ve, no ho sé, però aquest trivot el recordarem sempre.

Sí. L’estiu passat vaig lluitar per un contracte de dos anys perquè tenia el pressentiment de l’ascens i perquè, un cop assolit, m’assegura viure una temporada que serà històrica.

Això, ni m’ho he plantejat. M’ha costat molt, he patit molt i he lluitat molt, ja no aquesta temporada, sinó també les anteriors, per poder viure i disfrutar del Girona a primera. M’ho mereixo. Aquest és el meu club i no vull que existeixi cap duel ni cap tensió, i estic convençut que així serà.

Al mig del camp hi ha hagut jugadors que han fet un pas endavant i ha estat complicat que hi hagués minuts per a tots. La competència ha estat altíssima. I la temporada vinent, encara n’hi haurà més perquè arribaran jugadors que encara apujaran més el nivell. I els que ja hi érem també lluitarem per posar-los les coses difícils en benefici del grup.

Després de les celebracions de l’ascens, no.

Suposo que és una cosa de tots dos. Però si l’any passat em van oferir dos anys és perquè tots dos comptaven amb mi. Aquesta temporada no he tingut tant protagonisme, però en l’anterior ho vaig jugar gairebé tot. Crec que [Machín] confia en mi com a futbolista, però també com a capità. I amb Quique hem tingut moltes xerrades i sempre hi ha hagut una relació molt sincera.

Em trobo bé. I sobretot aquesta temporada, les lesions m’han respectat. Això em dona forces. A mesura que et fas gran, també tens cura de preparar-te millor, i soc dels que no escatimo esforços. I menys ara, que s’ha fer el salt a primera i un ha d’estar al seu màxim nivell.

Amb l’ascens he notat un canvi important. La gent m’ha demostrat que creuen que soc important al club i que volen que continuï aquí. L’afició vol un Girona amb gironins perquè això és un plus cap a ells perquè se sentin més identificats.

Vaig escoltar la roda de premsa de presentació amb atenció i em va agradar molt. El seu discurs, i també que contestés en català. No sé en quins termes canviarà la primera respecte de la segona, però estic segur que un porter amb més de 300 partits en la màxima categoria ens podrà ajudar molt. I també farà créixer la competència a la porteria, tot i que la parella Bounou-René ha rendit de manera espectacular fins al punt que s’ha parlat ben poc de Becerra.

No estem acostumats a aquestes xifres. Voldrà dir que vindran jugadors amb una gran experiència en clubs potents. I tot i que el pressupost creixerà de manera espectacular i que el club és ambiciós, suposo que encara serem dels més baixos de primera.

Mirar el Vila-real potser és mirar massa lluny. Jo em fixaria en l’Eibar, que fins fa poc estava a segona B i aquestes temporades a primera ha superat les expectatives amb comoditat. També ho ha fet molt bé l’Alavés, que, malgrat fer una revolució que no era cap garantia d’èxit, s’ha salvat amb molta antelació i ha jugat la final de la copa.

Sense dubte. Ja fa dos anys que els jugadors vivim en primera persona canvis molt importants dins del vestidor. Estem molt ben cuidats i no ens falta de res. Jo diria que l’ascens ha arribat en el moment més oportú.

Professionalitzar les àrees sempre és bo i tenir relació amb un gran club com el City, també. I ni una cosa ni l’altra exclouen que el Girona perdi les arrels. De fet, se senten molts noms de possibles fitxatges i n’hi ha una bona colla de catalans. Tenir futbolistes propers és important perquè tothom se senti el Girona com a seu.

Estem parlant de dos referents. Dos dels jugadors més importants de la història recent del Girona. Dos futbolistes que mereixen tot el meu respecte i admiració. Dos puntals al vestidor que han col·laborat moltíssim que l’ascens hagi estat possible. El seu comiat va ser un dels moments més tristos que he viscut. Van dir adeu al club amb el cor i amb emoció. Amb ells he compartit vestidor i capitania i els he de donar les gràcies perquè han fet feliç molta gent.