És un resultat que ens manté amb possibilitats. Evidentment no és el resultat que volíem, però l’eliminatòria està oberta i anirem a Peralada a lluitar fins al final.

Per tal com anaven les coses era el típic partit en què podíem haver acabat amb vuit futbolistes sobre el camp i amb un 0-3 en contra. Crec que l’àrbitre es va equivocar en accions puntuals que ens van perjudicar, com un penal a favor que no ens va xiular i després la segona targeta groga a Adrián, que ni va tocar el contrari. Quan ens vam quedar amb deu jugadors i perdíem per 0-1 l’equip va treure forces d’una manera increïble per empatar, la reacció va ser espectacular. Vam acabar el partit molt bé i amb el Peralada pràcticament enclotat al seu camp.

Per a mi és un equip brutal. No sé què pinta Coro a tercera divisió, perquè recordo que era un jugador cobejat a segona B en la meva etapa com entrenador del Sant Andreu (2013/14). Aquest futbolista dona un plus a l’equip que no és normal a tercera divisió, està per sobre de l’excel·lent. Però també tenen altres bons jugadors, i segurament el pressupost és molt més alt que el nostre; nosaltres som un equip humil d’un barri d’aquí i amb pocs recursos, però hem demostrat que podem competir contra un gran equip com és el Peralada.

Jo diria més un 60-40 o 65-35, perquè l’1-1 dona un petit avantatge al Peralada, pel resultat i perquè jugaran la tornada al seu camp. Però tenim possibilitats i el resultat tampoc és dolent.

Nosaltres anirem a l’atac; durant tot l’any hem obtingut bons resultats a domicili, tant en la lliga com en el play-off d’ascens. Que ningú tingui cap dubte que nosaltres anirem a guanyar i que per pujar el Peralada haurà de suar, i molt. Anirem a mort, a plantar cara i a guanyar, perquè estem convençuts que podem fer-ho.

No, nosaltres també hem jugat en camps així en el nostre grup, contra el Deportivo B, el Compostel·la... i també ens entrenem moltes vegades en gespa natural. El camp no ens preocupa, hi estem acostumats i ens va bé.

I tant! Nosaltres som un equip amb un pressupost baix, i quan va començar la temporada ja ens vam instal·lar de seguida en els primers llocs de la taula, però la gent deia que érem un equip fet amb pinces i que ja cauríem tard o d’hora. El mateix va passar al desembre, i també abans de la fase d’ascens, quan ja acumulàvem uns números brutals, i hem accedit a la final després de quatre victòries en les dues eliminatòries prèvies, i sense encaixar cap gol en contra. El que passa és que ara ens ha tocat el Peralada en la final, que segurament és el pitjor equip que ens podia tocar.

I tant! El club té més de 100 anys d’història i mai ha estat a segona B, així que imagina si seria històric. Nosaltres no tenim cap pressió, perquè la nostra temporada ja és de matrícula d’honor, però mentre hi ha vida hi ha esperança i encara tenim la porta oberta per pujar. Arribem a l’últim partit en un moment físic i mental bestial, i anirem allà tranquils, sabent que si pugem serà històric i que si no, la temporada haurà estat igualment espectacular. Ells sí que han de pujar sí o sí.

En tinc records meravellosos. La meva estada a Barcelona em va apassionar. El pas per la Grama va ser apoteòsic, ja que vaig arribar amb l’equip penúltim a falta d’onze jornades per al final i vam salvar la categoria. I a Sant Andreu tan sols amb el que vam viure en la copa del Rei ja va ser espectacular: passar tres fases i jugar l’eliminatòria contra l’Atlético de Madrid va ser una cosa que ni en els meus millors somnis podia haver imaginat; va ser una experiència brutal. A més, a Barcelona hi tinc tota la família del meu germà i és una ciutat que m’encanta.