Sempre havia pensat que si totes les demarcacions catalanes havien tingut representació a primera, per què no Girona? Ha arribat el moment que tocava i que mereixia, tant el club com la ciutat i tot el futbol català.

Després de la meva etapa allà, amb Rubi ja van fer una temporada brillant, de les més bones, quant a joc i quant a tot. I amb Pablo Machín, després de tres anys intentant-ho fins al final, ja tocava. El mèrit és que, en els últims cinc anys, el Girona ha fet tres promocions i un ascens directe. Això és el més important.

Sí. Però quan es fa la feina ben feta, amb una bona organització al darrere que manté el grup i que en moments crítics està tranquil, és molt més fàcil. En qualsevol altre club, amb un altre entorn, no hauria pogut aconseguir aquest objectiu tan maco. Per sort, encara hi ha clubs que tenen tranquil·litat i en què manen els de dins i no els de fora.

És la suma de moltes coses. Podem parlar de l’Eibar, del Leganés, i ara del Girona. Tenen un perfil similar. Clubs molt estables, que deixen treballar els professionals i que si cauen es tornen a aixecar. Al final, la feina ben feta té el seu premi, i la majoria d’equips l’han trobat.

He estat en clubs en moments molt crítics i difícils de gestionar. Pot semblar una barbaritat, però el millor president que he tingut és Josep Gusó, juntament amb Miguel Concepción al Tenerife. En Josep va fer una partida de pòquer i li va sortir bé. I sempre em va deixar treballar. Crec que va ser molt pitjor l’etapa de Delgado, amb molts maldecaps i moltes mentides. Era molt més difícil treballar.

Gusó, en la distància curta, és un paio ben normal. M’ha fet passar estones dolentes, és veritat, però li he d’estar agraït. Va ser el president que va apostar per mi i va ser el president de l’ascens. Delgado no va jugar mai net. No me n’amago. És cert que hi va haver un primer Delgado i, arran dels problemes que va tenir, un altre, molt difícil de tractar. Era un desgovern total.

Sí, i va prometre coses que no va fer mai. Jo hauria pogut marxar, però em va prometre fer una plantilla molt maca, i a l’hora de la veritat, teníem la meitat del que havia promès. I des de la distància voler-ho controlar tot és impossible.

El Girona necessitava històricament tranquil·litat i seriositat institucional. Històricament, sempre n’hi ha faltat. Quan no eren problemes econòmics, eren altres problemes, com les categories. Ara s’han trobat en una categoria professional, amb gent al darrere que sap més o menys cap on vol anar. A més, és el club, la ciutat i l’entorn ideal per invertir-hi. Espero que es mantingui anys a primera.

El primer i segon any seran complicats. Hi ha la inèrcia de l’ascens, però la primera és la primera. Són prou professionals per saber en quin mon estan. Quan passi aquest primer i segon any, no tinc cap dubte que és un club amb molta projecció.

Consolidar-se a segona s’aconsegueix patint molt, amb anys d’èxit, tornant a patir i trobant l’estabilitat dels últims anys. El més important és consolidar-te. I a primera hi haurà moments de patiment. El que no s’ha de fer és caure malalt d’èxit.

No, perquè va ser una rabieta d’en Josep [Gusó]. Aquella mateixa setmana em volia renovar. Vaig dir que no, i ell va respondre que em faria fora si no renovava. Va complir la paraula. Crec que no tocava, però va decidir fer-ho així.

Ja sap ell que no em va semblar bé, que no tocava, però què hi farem.

Per pujar de categoria només pots fer-ho de dues maneres. Fent les coses ben fetes i amb tranquil·litat com a club, com ha fet ara el Girona, o tirant una moneda a l’aire i que tots els que fitxes et donin un rendiment altíssim. Ens vam posar primers aviat i vam manar durant tota la lliga. Un cop a la promoció, tots els que hi érem sabíem que pujaríem. Aquell grup tenia uns collons com un toro, i amb unes dosis de qualitat en llocs concrets. A Barakaldo vam patir molt, però en general vam ser superiors.

Aquell grup acabava l’entrenament i es volia entrenar més. I això que jo era molt heavy i en Toni Masferrer, encara més. L’equip no cobrava, i vam fer tot el possible perquè no es parlés de diners. El famós futbolí, del qual tant es parla, el vam posar l’Arnau i jo perquè els jugadors es distraguessin i no parlessin de calés. I tots sabíem que per cobrar havíem de pujar.

Hi havia moments molt crítics, amb jugadors deixant-se diners. L’Arnau i jo vam comprar pilotes per als entrenaments. Els viatges eren un drama. I en l’anada a Ceuta, hi va haver un reunió que em va emprenyar molt, perquè no era moment, però també entenia els jugadors. Va ser un any de moltes promeses incomplertes.

Era un grup molt unit i que havia fet molt per la història d’aquest club. Arribàvem a una segona molt potent, amb jugadors de moltíssim nivell, i la majoria dels nostres venien de segona B i tercera. Però vam entendre que amb pit i collons, i amb l’empenta de l’ascens, podríem fer feina. En vam fer molta durant la primera volta. Se’ns va fer llarg, però va ser una temporada brillant.

En l’aspecte professional, el salt de segona B a segona A és més alt. Entres a la LFP. El problema és que et creguis un jugador de segona. Ara és el mateix, pujar és complicat, i el pitjor és morir malalt d’èxit. El salt personal és més important a segona, però el salt qualitatiu ho és molt més a primera.

Crec que vam picar pedra, vam començar a fer un camí. Del que estic més content és que, quan vaig tornar després del pas per Huelva, no volia un Girona petit. El volia valent i capaç d’anar a guanyar a qualsevol lloc, i ho vam fer. He estat un entrenador de moda, un entrenador oblidat, m’han dit valent i m’han dit covard. Tot plegat una farsa dins d’aquest circ.

És que això s’ha convertit en un circ. La segona es un autèntic circ per als entrenadors. N’hi ha que es prostitueixen, i jo no ho faré mai. Sempre que firmo un contracte dic que estic firmant la carta d’acomiadament. Si hi ha vint-i-dos clubs a segona, dubto que més de quatre o cinc treballin amb criteri i rigor i com ha de ser. I a la pretemporada, catorze o quinze clubs volen pujar a primera.

Amb la vida i les necessitats de cadascú, no m’hi posaré mai. El problema és que no estem regulats. Si els jugadors tenen mínims salarials, els entrenadors també n’hauríem de tenir. No estem emparats ni regulats per res. Sí que tinc clar que, com més barat vas a un lloc, més ràpid et fan fora.

Machín és patrimoni del club. Se li hauria de fer una estàtua a l’entrada de Montilivi. Ningú ha superat el seu rendiment. Espero que el deixin treballar tranquil també a primera, com han fet a segona.

No hi crec, en els sistemes. Sí que crec en les obligacions, en els perfils de jugadors que vols i en el desenvolupament del joc. El Girona ha sabut buscar perfils per jugador d’una manera determinada, i crec més en això, en la manera de jugar, que no en el sistema. El Girona ha estat un equip amb múscul, molt fort, potent, ràpid, vertical, físic. Jugar contra ells era jugar contra una roca.