Girona

MIGUEL ÁNGEL GONZÁLEZ GONZÁLEZ

JUGADOR DEL CADIS I EXJUGADOR DEL GIRONA

“Marxar de casa va ser molt dur”

“La gent em recorda per aquell gol de l’ascens a segona A. És un orgull ser el jugador amb més partits amb la samarreta del Girona a 2a A”

“Si la gent no és prou conscient del que va fer aquella plantilla de l’ascens, haurien de fer memòria i revisar-ho”

Si no haguéssim pujat a segona A, no hauríem cobrat les nòmines i el club hauria anat a la deriva
La vida continua i el més important és haver aprofitat l’experiència i haver ajudat el màxim possible
Aquella situació, el desgast que teníem a sobre... poques plantilles ho poden viure i superar

Qui no recorda el gol de Migue, l’heroi del partit de tornada de l’eliminatòria decisiva contra el Ceuta, el desllorigador d’un matx igualat que va acabar 1-0 gràcies a una diana del central i va permetre al Girona assolir un ascens, llavors històric, a segona A. Miguel González González (Terrassa, 14-03-1980) és història viva del Girona. A més de tenir l’honor de fer el gol de l’ascens a plata, el defensa és, amb 215 partits repartits en sis temporades, el futbolista amb més enfrontaments defensant la samarreta blanc-i-vermella a segona A.

Nou anys a plata, i vostè n’és una part important de la història. El gol de l’ascens que va permetre a l’equip pujar i el jugador amb més partits defensant la samarreta del Girona a segona A.
La veritat és que, encara avui dia, la gent em recorda per aquell gol de l’ascens a segona A. Quan truco a amics de Girona, quan em deixo veure per la ciutat... També és un orgull que encara pugui ser el futbolista que ha jugat més partits vestint la samarreta del Girona a segona A i ser part de la història del club.
Avui dia és complicat veure casos semblants al seu, no? El futbol és molt més volàtil.
No es veu gaire sovint que un jugador estigui set temporades en un club, sis a segona A i, anteriorment, una a segona B. L’experiència va anar molt bé, vam viure de tot i, professionalment, va ser inoblidable. El meu treball va ser recompensat amb les decisions dels entrenadors que vaig tenir, que van confiar en mi, i això, egoistament, és el millor. Per a mi va ser una experiència molt bona, enriquidora en tots els aspectes. En tots els anys que vaig ser al club, les vam viure i veure de tots colors, però em vaig quedar amb l’espina clavada de no poder pujar amb el Girona a primera divisió, la categoria que es mereix l’entitat. Per fi ho han aconseguit els companys, el club i la ciutat ja són al graó més alt.
Hi pensa vostè, o alguns dels seus companys de la plantilla del curs de l’ascens [2007/08], que, sense pujar, segurament el Girona no seria on és ara mateix?
Totes les aportacions sumen. De tot se n’aprèn. En aquella plantilla hi havia un grup brutal i molt cohesionat. Hi ha hagut gent que ha marxat, que després ha tornat i gent que segueix al club. La feina de cadascun d’ells ha estat clau per aconseguir pujar a primera. Són molts grans de sorra per construir una base sòlida de l’actual Girona.
Què va sentir quan va veure les imatges de la celebració que va organitzar el club amb motiu de l’ascens?
Molta il·lusió i moltes ganes de veure-les. Per dins, volia ser allà disfrutant de les celebracions i felicitar tothom personalment, tot i que, amb el Cadis, també ens hi estàvem jugant l’ascens a primera. Vaig sentir felicitat per tots els jugadors i pels membres de la directiva. Tothom em diu que estan fent bé la feina, que estan canviant el club.
Ha esmentat gent que va marxar, gent que va tornar, que encara hi són. Suposo que va pensar en Felipe Sanchón?
M’aprecio molt en Felipe. És un professional de cap a peus. Poques persones són tan completes com ell i me n’alegro molt, dels seus èxits. El conec des de fa molts anys, des de l’etapa al Barça i si algú ho mereixia, és en Felipe.
Creu que la plantilla que va aconseguir l’ascens l’estiu del 2008 ha estat prou reconeguda?
Crec que sí. Si la gent no és prou conscient del que va fer aquella plantilla, haurien de fer memòria i revisar-ho. La situació era límit. Si no haguéssim pujat a segona A, segurament no hauríem cobrat part de les nòmines que ens devien i el club hauria anat a la deriva. Hi havia moltes afectacions familiars i jugadors amb necessitats.
Per tant, molta més pressió afegida?
Sabíem que la salvació era pujar, per al club i personalment per a cadascun dels futbolistes. Era l’única manera de poder cobrar i aspirar a nous contractes saltant al futbol professional, que això individualment era un objectiu de tots. Hi havia gent que ho estava a punt de deixar-ho... es van ajuntar moltes situacions complicades, però ho vam tirar endavant.
La cohesió del grup. Sense això no hi ha èxit, aplicat a tots els nivells?
Sense cap mena de dubte. Aquella situació, el desgast que teníem a sobre... poques plantilles ho poden viure i superar. El fet que no hi hagi disputes, baralles entre la tensió d’uns i altres va ser clau. Gràcies al fet que som bona gent i competitiva ho vam tirar endavant. L’objectiu era comú, que era pujar. La temporada va ser bona i el cos tècnic també en va tenir un paper cabdal. Va ser un abans i un després per a tots aquell curs.
215. Una xifra magnífica?
[Riu] Sí que ho és. Sona molt bé. Són molts i, repeteixo, és un orgull poder romandre en la història del club i poder tenir a les espatlles tots aquests partits, vivències i experiències amb aquesta samarreta.
Molts partits i vivències que segur que li reporten records bons i dolents?
Vam passar de tot. A segona A també vam estar alguns mesos sense cobrar, a conseqüència dels problemes econòmics del club, lesions, la salvació amb el gol de penal de Kiko Ratón, el gol de cap d’Ortuño, el partit de play-off a Alcorcón també el recordo molt... Si et pares a pensar hem tingut moments antagònics entre si, de lluitar per permanències i també per intentar pujar de categoria. La tendència d’ara, però, ja es veia des de fora que era i és positiva.
Actualment, institucionalment i econòmicament el club té una estabilitat contrastada. Sent una mica d’enveja sana?
Enveja sana no, molta alegria. A mi em va tocar marxar i anar a altres llocs, però l’alegria és màxima per a la gent del club, els treballadors de les oficines, els aficionats fidels a l’equip, famílies senceres que paguen el seu abonament i veuen que això aporta els seus fruits. El futbol de base també és molt important. Vaig ajudar en el seu moment Delfí Geli en aquest aspecte i hi havia molts problemes i impediments. Sempre he tingut una atenció especial per al futbol de base, ja que crec que és el futur dels clubs i veure que van pel bon camí m’alegra. No pots envejar de cap manera. Que m’hauria agradat ajudar i participar més dels èxits? Ja crec que hi he ajudat. El creixement del club i del futbol de base és bo i quan s’ajunten aquestes coses només pots recollir èxits.
En la seva etapa li va tocar, sobretot, consolidar l’equip a segona A. Somiaven o pensaven a pujar a primera?
I tant que sí. Encara que hi hagi moments que no es reconegui la possibilitat, a través dels mitjans o pel simple fet que aquest no fos l’objectiu del club, el futbolista el que vol és el màxim, guanyar-ho tot i arribar a primera. Per què no somiar-hi? Ningú et pot dir que és impossible pujar. Qui anava a dir fa vuit anys que el Girona pujaria a primera?
De fet, va poder jugar el curs amb Rubi a la banqueta en què l’equip va disputar el ‘play-off’ d’ascens a primera?
Caure eliminats va ser complicat, un cop molt dur. Teníem la sensació que era una bona oportunitat i no sabíem si es tornaria a donar el cas. També em vaig lesionar en un moment inoportú a final del curs.
La seva espina: no gaudir damunt el terreny de joc d’aquell moment?
Amb els anys i des d’una altra perspectiva analitzes que en aquell moment tenia un punt de tensió personal que em va fer petar. Els nervis es van acumular i va anar així. Em va tocar ajudar des d’un altre punt i ho vaig assimilar.
Per tot el que significa per a vostè el Girona, marxar va ser el més dur?
Doncs sí [respira]. Va ser un moment molt dur. No m’ho esperava, ja que venia de jugar força i no t’acabes de creure que has de marxar de casa. Crec que estava bé, feia grup i no havia tingut mai cap problema. Va ser una decisió de la directiva de llavors, juntament amb el tècnic, Pablo Machín. A la vida ningú és imprescindible. La vida continua i el fet més important és haver aprofitat l’experiència i haver ajudat el màxim possible per tenir la seguretat d’haver donat el millor d’un mateix.
La demostració que la vida continua és que Migue s’ha guanyat la vida també a fora i tornant a segona A amb l’Alavés i el Cadis?
No queda cap altra opció. Passen els anys i sí que és veritat que et trobes gent que et valora més per l’edat que no pas pel rendiment. Ja té el seu punt de lògica que hi hagi entrenadors que optin per jugar amb futbolistes més joves que no pas amb veterans. Tinc la consciència tranquil·la i la convicció que l’esforç t’aporta la seva recompensa i puc estar orgullós de tot el que he fet.
I ara què? Perspectives de futur per a Migue?
Perspectives de futur en tinc moltes. Em trobo bé físicament, però sí que és veritat que et canvia la mentalitat. Estic obert a tot i hi ha alguns clubs que s’han interessat en mi, tot i que no hi ha res en ferm. M’estic preparant i estudiant, a més, em vaig treure el títol d’entrenador. De moment vull fer vacances, descansar una mica i canviar el xip. Tinc ganes de veure la família i els amics, i és que, el futbol és important, però encara hi ha coses que ho són més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)