Girona

JAVI SALAMERO

EXDIRECTOR ESPORTIU I EXENTRENADOR DEL GIRONA

“Va ser el dia més feliç de la meva vida”

“L’ascens d’ara és molt merescut, és el premi a la constància, i el de segona A va canviar el futur del club”

“El Girona ha canviat molt. El penúltim ascens el vam celebrar d’una manera molt improvisada i ara només cal veure l’esdeveniment que van muntar a la Copa”

Quan vam pujar a 2a A vam mantenir molts jugadors, gairebé per obligació
El més difícil que vaig fer com a director esportiu del Girona va ser gestionar els impagaments
Vaig posar Julen Miguel al meu fill en honor al gol de Migue. Sort que no va marcar en Jito...
Em vaig gravar els crits de “Salamero, dimissió” i me’ls vaig posar de to de trucada
El Girona ha pujat a l’elit en el millor moment, és el preludi de quelcom important

El pas de Javi Salamero (26-06-1971) pel Girona va ser extens, polifacètic i mogut, una trajectòria que el va portar a fer d’entrenador i també de director esportiu, càrrec que ocupava quan el club va pujar a segona A. Aquell dia, el 15 de juny del 2008, Salamero va celebrar l’ascens a segona A i també el naixement del seu fill Julen Miguel –en honor al gol de Migue–, i és per això que el considera “el dia més feliç de la meva vida”. Ara integrat en l’estructura tècnica del Llagostera –secretari tècnic i responsable del futbol de base, a partir del curs vinent també dirigirà el filial a primera catalana–, Salamero repassa els dos últims ascensos del Girona i es mostra convençut que al club li espera un futur brillant.

El Girona ja és, per fi, equip de primera. Un ascens ben merescut, no?
Merescut i molt perseguit, ha estat el premi a la constància. Després dels últims desencisos, qualsevol altra entitat no s’hauria aguantat. El fet de pujar a primera sempre és conseqüència de la feina ben feta, i ara el club té una certa estabilitat, a tots els nivells. Aquest ascens és per estar-ne orgullosos.
Ara està al Llagostera, però m’imagino que se’n va alegrar molt pel seu passat al club de Montilivi.
Sí, crec que vaig plorar més el dia de l’ascens a primera que no pas el de segona A. Crec que si alguna cosa s’ha de destacar d’aquests ascens és que tothom s’hi sent identificat, ja que en un moment o altre de la història del Girona tothom hi ha participat, ja sigui com a aficionat, jugador, tècnic, directiu... Tothom hi ha tingut alguna cosa a veure i tothom se’l sent seu. Ja fa uns anys que crec que el club i la ciutat de Girona es mereixien tenir la seva oportunitat en la màxima categoria.
L’ascens a l’elit s’ha fet esperar, però segurament arriba en el millor moment.
I tant, s’ha de posar en valor i ara s’ha de tenir ambició, perquè, una vegada a primera divisió, les diferències ja no són tan grans. Tot i que potser és la màxima categoria del futbol europeu, el Girona està gestant les bases per ser un equip amb molta continuïtat a primera i amb l’objectiu d’assolir grans fites. Crec que estem en el preludi de quelcom important i bonic.
L’escenari a primera és totalment diferent. Es magnifica tot.
Sí, tot es multiplica per cinc o per sis, no només el pressupost, també la massa social, les il·lusions renovades, els equips rivals, la plantilla... Hi ha molts condicionants per respirar un ambient de primera divisió a la ciutat de Girona. Espero i desitjo que amb el pas del temps el Girona sigui un equip de primera que no tingui res a envejar a cap altre club, tret dels més grans.
Ja fa nou anys del penúltim ascens del Girona, que va pujar a segona A el 15 de juny del 2008, el mateix dia que va néixer el seu fill. Un dia que no oblidarà mai...
No només no l’oblidaré mai, sinó que va ser el dia més feliç de la meva vida. L’ascens va ser una cita històrica que condicionaria les nostres vides, i al matí va néixer el meu fill, així que va ser un dia ple d’emocions.
El seu fill es diu Julen Miguel en honor al gol de Migue. Sí que el va marcar aquell partit...
Sí, jo tenia clar que el nen es diria Julen, però li volia afegir el nom del jugador que marqués el gol de l’ascens. Sort que no va ser en Jito... No esperava que fos un central, però va ser en Migue i crec que Julen Miguel fa honor a aquell gol que ens va canviar la vida.
Si tingués un altre nen quin nom li posaria? Pablo Machín?
[Riu] Ara de moment no em plantejo ampliar la família, però si fos el cas que el Girona guanyés la Champions League no m’importaria posar-li el nom de qui fos.
Era el director esportiu del Girona en l’ascens a 2a A. Quines diferències hi troba amb el d’ara?
Hi veig moltes diferències. Nosaltres vam passar de tenir unes 800 persones en l’últim partit de lliga a unes 11.000, recordo que la gent estava pujada a la lona de preferent. Aquell ascens el vam celebrar d’una manera molt improvisada i ara el Girona ha canviat molt, només cal veure l’esdeveniment que van muntar a la Copa. Ara és un club amb una certa categoria, molt professional, i sap el que té entre mans. Hi trobo moltes diferències, des de la gestió i el disseny de les contractacions fins a la negociació dels diners que havíem de rebre de les televisions, aleshores va ser tot surrealista i vam anar una mica sobre la marxa, i això ara no passa. Crec que el Girona ha pujat quan més ben preparat està, i segur que estarà a l’altura. L’ascens d’ara és el premi a la constància, i el de segona A va canviar el futur del club.
Llavors van continuar molts jugadors a l’equip, però ara potser no en seran tants....
No ens quedava cap altre remei que jugar amb el que teníem, recordo que en la primera alineació a segona A hi havia nou gironins dels onze jugadors titulars. Vam fer un equip amb molt de caire gironí, però potser per necessitat. Pensa que el dia de l’ascens feia cinc mesos que no cobràvem. Sabíem que l’ascens faria que tothom rebés el que li havien promès, i per part de la junta directiva es va decidir renovar i doblar els contractes que tenien en aquell moment la majoria de jugadors. Per obligació gairebé contractual vam haver de mantenir el gros de la plantilla, i no és el cas d’ara.
Com bé diu, el potencial econòmic no es pot comparar, a cap nivell.
Les previsions de mercat han canviat totalment, però crec que el director esportiu ja està treballant en aquesta línia des de fa temps, i estic convençut que ja tenien una previsió del que seria la plantilla 2017/18 en cas de pujar. El perfil de jugador canvia, i ara és el que necessiten perquè la plantilla sigui competitiva a primera.
Els diners solen ser un maldecap per a qualsevol director esportiu. En el seu cas devia ser un hàndicap important...
Sí que ho dificultava més que no pas ara, però jo la veritat és que sentia molt suport del president. És cert que teníem un marge molt reduït de negociació, però el Girona queia bé, era un equip en fase de construcció però que tenia indicis de poder-se consolidar a segona A un cop construït. Fent l’equip amb un tarannà gironí d’una banda i, després, buscant jugadors de renom i de bon nivell crec que els fitxatges sempre ens van donar molt bona resposta. Sí que algunes temporades el Girona ha patit moltíssim per salvar-se, però sempre ha tingut aquell punt de sort o de flor per mantenir-se a 2a A i després pujar.
Què és el més difícil que va fer com a director esportiu?
El pitjor va ser gestionar els impagaments.
Pel que fa als jugadors, quin va ser el seu màxim encert i quina la decepció més gran?
Sense cap dubte, el màxim encert va ser Felipe Sanchón. És una persona que va venir gairebé gratis al Girona a tercera divisió –ja el pagava el Barça–, i això només ho podia fer Felipe Sanchón. Després va venir a segona A en una etapa en què ens va ajudar a salvar-nos, i en una segona en què ha acabat pujant a primera. Ha estat l’home franquícia dels últims anys i li tinc una estima especial. És una gran persona i un gran jugador que va estirar el carro i que sempre portaré al cor. La màxima decepció va ser Caye, va ser un fracàs en el procediment i després va ser un fracàs esportiu absolut, és una espina que porto clavada des de fa molt de temps. Però entre Felipe i Caye hi van passar jugadors molt bons, jugadors que han aportat molt i dels quals guardo un bon record.
Amb quin entrenador es queda de la seva etapa?
Seria una mica injust quedar-me’n amb un en concret, perquè tots van aportar el seu granet de sorra per aconseguir el que s’ha aconseguit.
Era l’home de confiança del president Gusó. Com era el dia a dia?
En Gusó no era una persona fàcil, però jo vaig tenir el privilegi de tenir la seva confiança. Era més que un president per a mi, en l’aspecte personal ens unia una gran amistat que s’ha consolidat.
El tracte amb Josep Delgado era més distant?
No vaig tenir gaire relació amb ell, sí que en el seu moment ens vam veure per concretar la meva incorporació, però després parlava bàsicament amb els seus interlocutors. Sí que abans havia fet algun treball pel Girona, com anar al Congo a buscar joves de talent, muntar una escola de futbol... I també vaig engegar la secció de futbol sala amb el tema del Tots Som Girona, però després vam tenir poca relació.
Segur que té bones anècdotes per explicar del seu pas per Montilivi.
En tinc moltes. Potser em quedo amb què quan em cridaven allò de “Salamero, dimissió” ho vaig gravar i m’ho vaig posar de to de trucada al mòbil durant molts mesos, perquè així recordava cada dia que si em deien això era perquè alguna cosa havia de millorar, i també per recordar que malgrat els meus defectes encara hi havia gent que em tenia present.
Javi Salamero també va ser protagonista de l’ascens del Girona a segona B l’any 2007, aquesta vegada fent tàndem amb Ricardo Rodríguez a la banqueta.
Sí, és cert. Crec que aquesta faceta tan polifacètica m’ha ajudat a gestionar diverses situacions. Jo vaig arribar al Girona per fer de director esportiu, però quan les coses no anaven bé baixava a la banqueta, ja que era l’opció més fàcil i barata, perquè ja estava en nòmina. Encara recordo que el president em deia: “Ja que els has fitxat tu, ara els defenses.” Sempre em vaig sentir molt estimat, i ara quan vaig a l’estadi a la meva localitat del gol sud encara hi ha aficionats que m’abracen i recorden aquells moments, i tot això em fa estar molt orgullós i satisfet.
El seu retorn a les banquetes sembla que no trigarà. Dirigirà el filial del Llagostera (primera catalana) el curs vinent?
Sí, jo sempre m’he considerat tècnic i mestre, de professió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)