Futbol
Barça B
A Lee no li agrada perdre
El coreà, que ha enlluernat el món com a jugador de formació, fa el salt al futbol professional sense que estigui clar ni el seu futur ni la seva projecció
Ha superat tres anys en blanc i vol recuperar el temps perdut per continuar millorant
Apura els últims dies de vacances perquè, segons el contracte, s’ha de presentar a la pretemporada del Barça B d’aquí a 12 dies. Però aquest estiu és especial per a Lee Seung-Woo (Suwon, Corea del Sud, 1998). Un punt d’inflexió. L’atacant, enlluernador mundial en les categories inferiors, deixa enrere l’etapa de formació i quedarà, per primer cop, sotmès a la sort del mercat del futbol professional. A Lee no li agrada perdre i per això s’hi resisteix agafat als seus somnis de blaugrana. La seva dura trajectòria, però, ha marcat el seu destí.
El Barça era massa gran perquè Lee s’imaginés que algun dia vestiria de blaugrana. Mentre jugava amb el seu pare i el seu germà gran –que més tard ha jugat a la Grama, a segona catalana– s’anava fabricant una promesa única al món. Albert Puig, aleshores scouting del Barça, ho va detectar al 2010. L’equip coreà havia arrasat tots els rivals del seu país fins a classificar-se per al prestigiós torneig aleví, de la mà d’aquell petitó, autor de 12 dianes en la fase final. Forjat en els carrers de la seva Suwon natal –a 30 quilòmetres de Seül– i acostumat a driblar nens tres anys més grans que ell en l’acadèmia, aquell nen no feia res més que ensenyar el futbol que tenia a dins.
Competitiu
No va haver-hi cap dubte ni en la proposta del Barça ni en la resposta afirmativa de Lee i la seva família. A partir d’aquí, amb 13 anys, se li va obrir un camí únic en la seva ment: el Camp Nou. Però els primers mesos van ser durs. Res de català. Res de castellà. I uns costums completaments diferents. Tot va ser un xoc que, poc a poc, va anar superant per l’atenció que hi va posar el Barça i per la seva gana i competitivitat que, de vegades, li generaven problemes de convivència. Aquella voracitat en el terreny de joc impressionava cadascun dels entrenadors i responsables a can Barça. Desequilibri, gols, comparacions amb el més gran fins que va arribar el cop més dur: la sanció de la FIFA.
En un torneig a Catar, just abans d’un partit contra l’Aspire, el seu entrenador al cadet B, Franc Artiga, li va dir que s’havia de seure a la grada. Artiga, sempre tan bromista, aquell cop ho deia de debò. I des del febrer del 2013 fins al gener del 2016, quan va complir 18 anys, un captiveri en què el jugador no va poder ni jugar ni entrenar-se amb el Barça. En aquest punt, sense la competició i el futbol, la seva família i el seu entorn van tenir un paper capital perquè el jugador no es descentrés. I, combinant-ho amb la selecció i amb entrenaments al seu país, ho va superar fins que va tornar als terrenys de joc ara fa un any i mig. La falta de ritme competitiu la va anar solucionant a mesura que anaven passant els partits però el click mai no va arribar. Habitual amb el juvenil però sense presència en el filial, ara Lee encara l’estiu de la seva vida. Ja ha deixat de ser el gran protagonista de la pedrera blaugrana i ara haurà de sobreviure a la selva del futbol professional. A can Barça o no, l’únic que vol és millorar per, algun dia, aixecar títols. Perquè a Lee l’únic que no li agrada és perdre.
Publicat a
Notícies
Dijous,25 abril 2024