Hi havia pressa per ser-hi. La cita tenia tants al·licients que les ganes de ser en un seient de Montilivi es convertien primer en impaciència, més tard en nervis, al cap d’una estona en neguit i més endavant en indignació. Perquè les cues, lluny d’avançar, es multiplicaven. Les mesures de seguretat s’havien incrementat, tal com avisaven al migdia els Mossos d’Esquadra, que instaven els aficionats a anar al camp aviat. No va ser pas aquest el problema, perquè hi havia un munt de gent molta estona abans que s’obrissin les portes. Més aviat perquè els accessos es van col·lapsar. Especialment al gol nord i a preferent, les zones que han multiplicat l’aforament. El gol sud estava gairebé ple quan els jugadors van sortir a fer l’escalfament i, a l’altre costat, no hi havia ni mitja entrada. Les cues llargues al carrer per entrar a gol nord i preferent van anar prenent protagonisme al mosaic d’imatges boniques i inèdites que lluïen a dins del recinte. S’acostava el començament, i hi havia aficionats a la UdG, on arribava el col·lapse. És bo avisar la gent que vagi amb previsió al camp, però també serà necessari –amb més accessos o, si fa falta, obrint abans les portes– correspondre perquè l’espera no desesperi.

Diversos seguidors es van perdre la posada en escena, carregada d’energia amb les notes de l’himne tan ben parit per Josep Thió i tan ben interpretat a Montilivi. Machín havia reclamat el suport constant de la graderia, i l’excitació que arribava des de tots els racons de l’estadi va ser superlativa. Sense esperar cap input de la gespa per animar-se, el públic es va prendre des del primer minut la cita amb la mateixa responsabilitat que s’ho van agafar Pere Pons, Àlex Granell i companyia. Tot era nou, tot era majestuós. Mai s’havia vist tant de públic a Montilivi, i mai s’hi havia viscut tant voltatge en una primera part d’un partit. I com que era un dia de joia, l’equip s’hi va afegir amb una versió que va deixar sense arguments l’Atlético i sense paraules Simeone. L’argentí, a peu dret, feia cara de no creure-s’ho. És clar que ningú es podia imaginar que Stuani marcaria dos gols en tres minuts i que el Girona es menjaria un equip de Champions com ho va fer en la primera meitat.

Amb l’Atlético sense sortir-se’n, Simeone va arriscar. Però tot se li va semblar complicar en l’acció que hauria pogut convertir-se en el 2-1 si Martínez Munuera hagués interpretat el contacte de Gorka amb Griezmann com a penal i que va acabar girant-se com un mitjó. Perquè l’àrbitre no només va castigar el francès amb la groga per simular penal, sinó que el va enviar a la dutxa per haver-lo desqualificat. L’expulsió va matisar el pas endavant de l’Atlético i va animar la graderia, que va recuperar el “Que boti Montilivi”. Però no podia ser tot un camí de roses per al Girona. I va aparèixer Correa. El 2-1, amb un quart d’hora per jugar-se, posava l’alerta el camp i e la graderia. Els temors que arribaria la garrotada es van estendre entre el públic i, en plena fase esbojarrada, els madrilenys van fer el 2-2. Encara estava tot obert. Fer pronòstics era esport de risc. A cop d’impulsos, podia passar de tot, i qui més s’hi va acostar va ser Kayode, que va veure frustrat un debut somiat per culpa d’una intervenció majúscula d’un dels porters més solvents de la lliga. El partit es va consumir amb el 2-2. Faltava, encara, una senyora ovació de l’afició als jugadors. L’empat era poca cosa, i això sol ja era un bon senyal que l’estrena a primera del Girona, per més que maleís que s’haguessin escapat dos punts, havia estat prometedora. Amb algun punt per corregir, Montilivi comença a ressonar a primera des de molt amunt. El llistó és alt.