Diumenge va ser un dia molt dur per a tot Catalunya, i per al degà del futbol català també. El Palamós va haver de jugar a les 12 h a Granollers i ho va fer amb el cor encongit i amb el cap en un altre lloc. Ningú volia jugar però va tocar complir, i de quina manera. Per fi, en la vuitena jornada, va arribar la primera victòria. El protagonisme va ser de tota la plantilla del Palamós, que va demanar abans de l’inici no jugar per poder anar a fer costat al poble. L’heroi, en l’àmbit esportiu, va ser Boran Minic, Botxi, que en el minut 90 va fer l’1-2 que donava la victòria als palamosins. “Tard o d’hora havia d’arribar i no hi havia millor dia”, assegura el central, conscient que “l’equip necessitava una victòria perquè les sensacions fins ara no eren dolentes, però els resultats no hi havien acompanyat i sempre es generen moments de dubtes, però units i fent el que deia l’entrenador els resultats acabarien arribant”.

Qualsevol altre dia aconseguir el triomf després de set jornades de patiment i de veure que les sensacions no es transformaven en punts hauria estat motiu de grans celebracions, però diumenge no ho va ser. Aquell dia, per als jugadors del Palamós, el partit estava en un altre lloc. “Vam haver d’agafar l’autobús a les 8 h i ens vam passar el viatge seguint tot el que passava als col·legis a través de les xarxes socials i dels nostres amics. Quan vam saber que la policia atacava no enteníem què fèiem viatjant per anar a jugar un partit quan teníem els nostres amics que ho estaven passant malament; per això quan vam arribar entre els capitans i el cos tècnic [no hi havia l’entrenador, Vicenç Fernández, que com a agent dels Mossos d’Esquadra estava de servei] vam comentar al Granollers i als àrbitres que no volíem jugar, però ens van dir que ho havíem de fer tant sí com no si no volíem perdre punts i rebre una multa”, explica Botxi. A fer el cor fort, i a jugar. “No hi estàvem d’acord, teníem amics que havien patit lesions, tots estàvem afectats i, per exemple, Marc Vilà va sortir amb llàgrimes als ulls. Barrera també estava molt afectat i segur que això va influir en el fet que es fes una lesió muscular en els primers minuts, però en la situació que estem era el que ens tocava i vam aconseguir reeixir i ara esperem que sigui la primera de moltes victòries”, valora Botxi.

A la butxaca, tres punts i l’orgull d’haver intentat lluitar pel que es creia just. Una lluita que no va acabar després del partit, i és que tot i que “molts de la plantilla es van haver de quedar sense votar”, segons Botxi, ell sí que ho va poder fer: “Quan vaig arribar a l’Escala vaig poder votar al CER on s’havia reunit tot el poble i vam esperar fins que s’acabés el recompte i, per sort, no hi va haver cap incident ni presència policial.” Després d’un dia dur, llarg i carregat d’emocions, Botxi va fer el mateix que més de dos milions de catalans. En el seu cas, però, no com un català de naixement, sinó com un català de cor, ja que va arribar quan tenia un any des de Bòsnia com a refugiat de la guerra civil que es vivia al seu país: “Jo era molt jove però la meva família va patir i hi ha similituds amb el que es viu aquí. Estic orgullós del poble català, que sempre té una resposta pacífica.”